El títol d’aquest article es correspon amb una frase que el meu pare diu sovint. Em produeix sentiments diferents i també ambigus segons el moment en què la pronuncia.

Sovint em fa esbossar un somriure. Un somriure tenyit de tristor perquè la major part de vegades el que expressa en realitat és que una cosa que sí que sabia perfectament ha desaparegut del seu cap com per art de màgia, a causa de l’Alzheimer.

El to amb que sol pronunciar-la em sona positiu. Denota certa sorpresa i complaença, en el sentit que dóna la impressió que li complau saber (aprendre) coses que no sabia amb anterioritat, per petites o insignificants que puguin semblar. No recordo ara haver-lo sentit pronunciar-la amb un to diferent, de retret, com si algú, deliberadament, no li hagués explicat alguna cosa del seu interès, encara que és molt probable que en alguns moments certes coses les percebi així.

La intensitat amb que el meu somriure es tenyeix de tristor té a veure amb el que motiva que ell pronunciï la frase. Crec que alguns detalls relatius a la nostra biografia, que òbviament no recorda, són els que més m’entristeixen. Altres coses, com ara que ja no sàpiga que les orenetes construeixen els seus nius amb fang (tema que ha estat motiu de conversa, recentment), o que els eclipsis de lluna no es produeixen amb freqüència (ídem), no ho fan tant, és més, em donen l’oportunitat d’interessar-lo per coses que en altres moments li han interessat i ara percep com a novetats.

Això m’ha proporcionat una pista per intentar donar-li la volta a la frase que dóna títol a aquest article i restituir-li el seu sentit original. Pensant-ho bé, crec que en certa manera el que miro és d’evitar entristir-me sempre que la pronuncia, però alhora aprofito les possibilitats que això comporta. El que porto temps fent és explicar-li coses que estic segura que ni sap ni sabia, de manera que quan apareix la frase en la conversa ho fa en sentit literal que dista molt d’equivaler a “d’això ja no es pot recordar”.

Ell la diu amb la mateixa complaença de sempre i a mi em complau que la digui en aquests moments perquè no equival a un espai en blanc producte de la desintegració sinó més aviat a un espai en blanc que encara no ha estat ocupat. Expressa realment curiositat, sorpresa i també moltes vegades desitjos de saber més sobre el tema que estiguem abordant.

M’agrada llegir. Em proporciona llibertat. Llibertat per aprendre sobre el que jo decideixo. M’interessen coses molt diferents i això en molts sentits és un avantatge i en altres no tant.

A l’efecte de mantenir la motivació, l’interès i l’activitat cognitiva del meu pare, a través de les converses que mantenim diàriament, constitueix un avantatge. Li parlo sobre moltes de les meves lectures, ja siguin sobre genètica, botànica, neurociència, jardineria, ornitologia, història de les ciències, autisme, educació o matemàtiques, etc.

Recentment un amic m’ha deixat diversos llibres i un d’ells m’ha interessat especialment: “Sensibilitat i intel·ligència en el món vegetal“, de Stefano Mancuso.

Ha propiciat que reflexionés molt sobre les idees que exposa i sobre educació (àmbit al qual inevitablement sempre arribo vingui d’on vingui) i que hagi dut a terme observacions al jardí i a l’hort que no crec que hagués fet de no haver-lo llegit. També ha inspirat molts minuts de conversa amb el meu pare sobre com d’intel·ligents i sensibles són les plantes, de les estratègies que fan servir per créixer, de les solucions que posen en joc per superar determinats obstacles, etc.

Cada vegada que el meu pare, en el transcurs d’aquestes converses ha pronunciat la frase: Home, això no ho sabia jo!, ha estat magnífic. M’ha donat peu a contestar:

– Escolta, jo tampoc !, el que t’estic explicant és absolutament nou per a mi i t’agraeixo que m’escoltis amb tant interès perquè no trobo moltes persones amb les que poder parlar sobre aquests temes.

Aquest tipus de comentaris l’agraden. I em convida a que segueixi explicant-li coses. Se sent especial, útil i satisfet quan els faig. Més encara quan li dic que per a mi és un exercici magnífic explicar-li coses sobre les meves lectures perquè m’obliga en certa manera a resumir i a sintetitzar idees i això m’ajuda a interioritzar els continguts sobre els que llegeixo. I és cert. Més si es té en compte que la comunicació amb els malalts d’Alzheimer comporta sovint algunes dificultats. Cal simplificar idees, repetir-les, posar exemples, parlar a poc a poc, tornar a començar pel principi, repetir paraules, lletrejar, etc. Jo aprenc moltíssim de l’experiència i ell segueix les meves explicacions amb molt interès, tot  ique després tingui dificultat per guardar les dades.

Dels llibres passem a les observacions i a les hipòtesis. Li explico per exemple que porto dies fixant-me en com creixen les carabasses a l’hort i també les mates de cogombres. Les dues plantes generen uns filaments que els permet subjectar-se i enfilar-se. És molt curiosa la manera en què aquests creixen: comencen sent com fils desplegats i quan presumeixo que detecten  alguna superfície propera a la qual poder-se subjectar s’enrotllen sobre si mateixos, formant una espècie de molla i a continuació s’enrosquen al voltant del suport que hagin trobat.

– Home, això no ho sabia jo !, diu el meu pare.

– Bé, ni jo! Ho acabo de descobrir i t’estic fent partícip dels meus descobriments i observacions. I segueixo: Jo crec que enroscar-se formant una molla fa que la fixació de la planta sigui molt més resistent. La molla és capaç de suportar millor el moviment perquè pot allargar-se sense trencar-se i recuperar després la forma.

– Home, això no ho sabia jo !, torna a dir el meu pare.

–Ni jo tampoc, torno a contestar. A més, el que t´acabo d’explicar és una pura hipòtesi. Després del que he llegit sobre com de llestes són les plantes em sembla que això podria ser un magnífic exemple, no et sembla? Fabriquen molles per millorar la seva capacitat de fixació.

– Home, “llestes” no sé si seria la paraula, diu ell.

I ric amb la seva resposta i li explico que precisament aquest és un dels conceptes que defensa l’autor del llibre que he llegit.

I seguim la conversa sobre un munt de coses que tots dos no sabíem.

Alguns dies acaba dient-me que li agrada molt parlar amb mi. Li semblen molt interessants les coses que li explico. I a mi em fa feliç que m’ho digui.

*

No sempre és possible desenvolupar estupendes converses ni restituir el sentit original de la frase que ha motivat aquest article, ho reconec. El seu estat d’ànim, la seva receptivitat, el seu nivell de connectivitat, etc., no són sempre els mateixos, varien, com els de qualsevol altra persona, entre les quals m’incloc. No obstant això, quan sí que és possible, tots dos aprenem moltíssim, així que penso que val la pena intentar explicar-li coses que no ha sabut mai i constitueixen una veritable novetat.