Mostra totes les entrades de marta

De cavallet a cavallet

 

Fa mesos que li dono voltes al contingut d’aquest article. Avui, per fi m’he decidit a escriure sobre un assumpte que té a veure amb la manera en què jo em plantejo la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer.

Per poder entendre el que vaig a explicar, cal llegir abans un altre article del blog, que no pertany a aquesta secció. Sento plantejar-ho com una condició prèvia, però és imprescindible saber el que exposo en ell per poder submergir-se en la lectura d’aquest. Donaré per fet per tant que acceptareu la meva invitació a llegir: El creador dinàmic: l’hipocamp, i després de fer-ho, tornareu a aquest punt.

De Robb (Katzili at de.wikipedia), CC BY-SA 3.0,

Ara sabreu com de magnífic percebo al meu hipocamp o cavallet de mar i la feina que porto temps fent amb ell, encara que no hagi revelat massa detalls sobre això.

Al meu cavallet li agrada navegar entre anèmones de mar

El meu cavallet està ocupadíssim realitzant missions. He estat jo qui li ha demanat explícitament que s’ocupi d’alguns assumptes que m’interessen, tot i que també treballa per compte propi en altres temes, sense que jo li ho demani. Ho fa a totes les  hores del dia, inclús durant la nit.

El meu cavallet empatitza amb altres cavallets, tot i que alguns d’ells no ho sàpiguen.

Quan vaig iniciar el creatiu i poètic procés d’autoconsciència del meu hipocamp, vaig mirar d’explicar-li al meu pare el que estava fent. D’això ja fa molts mesos.

Tenia diferents motius per fer-ho. El primer de tots és que li encanta que li expliqui en què està entretingut el meu cap i més encara quan el que faig és explorar idees noves i originals. Un segon i poderós motiu té a veure amb les funcions que exerceix aquest òrgan i les alteracions que pateix arran de l’Alzheimer. No és la meva intenció mirar d’explicar-ho ara, en tinc prou amb comentar que l’hipocamp és el centre gestor de la memòria i que s’alia en certa manera amb les amígdales, que gestionen les emocions, per fer la seva funció. També juga un paper important en la plasticitat neuronal.

Els boscos d’anèmones atrauen certes classes de cavallets de mar, com per exemple el meu.

Mirar d’estimular de manera creativa i poètica l’hipocamp del meu pare em va semblar una idea bonica i possible, sense riscos.

El primer que vaig fer va ser explicar-li sobre l’existència d’aquest òrgan i sobre algunes de les funcions que exerceix. Va seguir les meves explicacions i crec que les va entendre perfectament. També li vaig parlar de com percebo el meu cavallet i de l’exercici de visualització creativa que duc a terme amb ell.

Després de les meves apassionades explicacions em va dir:

– Doncs el meu cavallet està pansit! (en realitat ell va fer servir la paraula chuchurrío, en castellà, que a mi em sona molt més divertida que pansit o “mustio” ).

Vam riure tots dos. Va pronunciar la paraula “chuchurrío amb la gràcia que el caracteritza i ell mateix va ser el que li va donar un gir positiu al seu comentari. Un comentari producte d’un instant de lucidesa que va posar en relleu com percep ell el seu deteriorament, encara que no ho pugui entendre ni explicar-ho.

Tot i que vaig riure amb ell, em va envair una pena immensa en pensar en la percepció que ell havia tingut del seu hipocamp, a causa de les meves explicacions. Em vaig sentir com si hagués aconseguit l’efecte contrari al que havia pretès.

I va ser en aquell moment quan vaig pensar en concentrar-me en el seu cavallet “chuchurrío” i en demanar-li al meu que m’ajudés a estimular-lo. D’aquí el títol d’aquest article: De cavallet a cavallet.

Em concentro en la imatge que a mi em suggereix aquesta frase quan parlo amb ell en directe o per telèfon i l’evoco en molts altres moments en què el meu cavallet embasta i teixeix idees entre les anèmones, per posar en pràctica amb ell.

Temps després d’aquest primer intent, vaig tornar a parlar-li de cavallets i el vaig convidar a imaginar el seu. Em va dir que tenia les peülles vermelles. I jo li vaig contestar dient que els cavallets de mar no tenen peülles, a diferència dels terrestres.

Afortunadament el meu comentari li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra. Li va donar exactament igual la meva observació i va seguir amb les peülles. Em va donar una lliçó.

Qui sóc jo per posar en dubte que el seu cavallet és com ell ho vulgui imaginar?

Per què deixo que la imatge que jo tinc del meu propi cavallet faci emergir prejudicis sobre com ha de ser el d’altres persones?

Per què convido els altres a imaginar el seu cavallet amb total llibertat i després no respecto el que han imaginat?

En vaig tenir prou amb fer-me aquestes preguntes per canviar radicalment d’actitud i les peülles vermelles van acabar per semblar-me sincerament esplèndides i així li ho vaig transmetre.

Les anèmones permeten els cavallets protegir-se de possibles depredadors

Crec que aquell dia també vaig aprofitar per explicar-li que tots els hipocamps són melòmans, encara que no tots ho sàpiguen.

No vaig poder arribar més lluny amb el tema. Vam parlar recurrentment del seu aspecte i poc més.

Temps després, no sé precisar quant ni quan, vaig tornar a convidar-lo a imaginar el seu cavallet, després d’introduir el tema amb alguna senzilla explicació. Sorprenentment aquell dia va ser ràpid en la seva resposta:

-Ja tinc el meu: És un cavallet, però com si fos un camell. En lloc de gepa el que té és una cistella molt gran de bronze i allà pots ficar coses o com a cendrer. (Aquell dia vaig prendre nota escrita de la seva descripció)

Aquesta vegada no vaig fallar. Vaig lloar amb entusiasme l’aspecte del seu cavallet-camell i vaig deixar que la conversa s’extingís de forma natural.

La descripció que acabava de fer era la d’una peça real de bronze que té, en realitat crec que de dues. Probablement va superposar mentalment les imatges que d’elles conserva i les va barrejar amb la del cavallet que jo l’havia convidat a imaginar.

No he tornat a parlar amb ell de l’hipocamp i no crec que ho torni a fer.

No obstant això, el meu cavallet no ha renunciat ni una mica a mirar de seguir estimulant el seu cavallet per molt “chuchurrío” que estigui i tingui gepa o peülles vermelles.

*

El meu cavallet és una mica entremaliat. Us ha fet creure que s’ha passejat últimament entre anemones marines, quan en realitat ho ha fet entre els estams de la flor d’una carxofa.

Memantina i glutamat

 

Havia pensat en escriure un article amb aquest títol d’aquí a uns dies, després d’haver tingut temps de comprovar els efectes d’una nova medicació que està prenent el meu pare. La hi va receptar el gerontòleg ja fa dies, després de la visita a la seva consulta i l’interrogatori al qual el va sotmetre.

La memantina (el nom del principi actiu) és el quart medicament, per ordre d’aparició, que s’està provant en malalts d’Alzheimer en fase moderada i greu. A diferència dels anteriors, aquest fa efecte sobre el glutamat, una substància altament perjudicial quan la seva presència en el cervell s’incrementa arran de la malaltia i que afecta les connexions neuronals.

Memantina. Imatge: https://www.hipocampo.org/articulos/articulo0233.asp

S’administra de forma progressiva, començant amb una dosi mínima que es va incrementant setmanalment durant un mes fins a arribar als 20 mg diaris, que és la dosi recomanada. Ara ell està prenent 15 mg.

No sé si puc atribuir a la memantina la conversa que vaig tenir ahir amb ell. Va ser ESPECTACULAR i vaig agafar el llapis i el paper per no perdre’m detall dels temes que vam abordar i com els vam anar connectant.

Porta tres dies saludant amb un alegre i expressiu Hello! que anteposa a la frase: Què explica la meva filla Marta? Jo contesto també alegrement Hello!How are you?, sabent per endavant que està connectat i receptiu i això em dóna oportunitat de moltes coses …

A la seva pregunta d’ahir vaig contestar explicant-li el que estava fent una estona abans de trucar-lo per telèfon:

– He estat llegint per preparar uns cursos que impartiré pròximament.

Sobre què són els cursos ?, em va preguntar.

I vaig seguir:

– Sobre com potenciar les emocions agradables i positives a l’aula, el riure, el bon humor, l’optimisme, el sentit de l’humor, la curiositat, etc.

Li vaig explicar que les emocions agradables tenen uns efectes sobre l’organisme impressionants i que el riure és capaç de reforçar el sistema immunitari i fer-nos més resistents a les malalties.

Home !, va exclamar,  per això jo mai estic malalt!

I els dos vam esclatar en riallades. És veritat. Té tota la raó del món. Està malalt d’Alzheimer i vellet però res més.

Li va semblar interessantíssim el tema i em va manifestar el seu desig d’apuntar-se als meus cursos. Li vaig prometre fer-li un de particular, per a ell sol.

Sé que li agradaria col·laborar amb mi i participar en aquests cursos i li vaig explicar que estan dirigits específicament a professorat però que els seus comentaris em fan pensar en altres contextos possibles d’aplicació i em donen moltes idees.

Li vaig explicar que estic contenta de saber el poder que té el riure. Les lectures m’estan permetent conèixer els sòlids arguments que està aportant la ciència per explicar els seus beneficis. El que abans podia defensar a través de la intuïció i la convicció, ara puc fer-ho a través de les aportacions de la neurociència.

Vaig seguir explicant-li que fa anys, quan treballava com a docent amb un grup de dones d’ètnia gitana, em cridaven sovint l’atenció perquè les rialles de la meva classe se sentien de tot arreu i molestaven altres persones. Ara em sento feliç de saber que aquells matins de rialles i rialles contagioses probablement van ajudar molt més a totes aquelles dones, i a mi mateixa, que qualsevol de les activitats que vam dur a terme de manera seriosa.

Recordo perfectament alguns dels episodis de riure més aguts d’aquella època i li vaig explicar què feia per generar-los. Va seguir les meves explicacions divertit, va intervenir amb encert i coherència i li va semblar genial tot el que li estava explicant.

Em va interrompre en algun moment per dir-me emocionat que sent admiració per la meva feina i que m’augura un futur espectacular.

Li vaig agrair moltíssim i vam riure els dos de nou.

D’aquí vam saltar a parlar de les estratègies dels éssers vius per fer front a certes circumstàncies adverses i com per exemple els arbres es despullen de les seves fulles per fer front a la sequera i després li vaig explicar algunes idees sobre la relació de la creativitat amb els armadillos, que no tinc intenció de desvetllar.

La nostra conversa podria semblar erràtica, com el vol de les papallones sobre les flors, però no ho va ser, en absolut. Vam saltar creativament d’un tema a un altre connectant idees i després de compartir amb ell les meves idees secretes sobre els armadillos i que ell em digués que aprèn molt amb mi, li vaig dir que jo també amb ell.

Vam parlar llavors d’aprenentatge en dues direccions i de comunicació, amb una fluïdesa impressionant.

És cert que aprenc moltíssim d’ell. No sé si ell ho percep així, però jo ho intento. Sento no poder explicar-li com anys enrere hagués pogut fer, però en realitat no importa. El que importa són les possibilitats que tinc en el moment present d’intentar-ho:

-Has de saber, li vaig dir, que ets el meu interlocutor preferit per comentar les idees al voltant de les que treballo.No et creguis que jo m’atreveixo a explicar-li a tothom les coses que t’explico a tu.

Vaig escoltar el seu riure emocionat i agraït

-Algunes de les idees que tinc i que vull posar en pràctica són bastant noves i no totes les persones les accepten o les entenen.

M’interromp:

Escolta, doncs jo OBERTURA TOTAL (ho escric en majúscules perquè així és com em va sonar)

I em va arrencar una altra onada de riure, que es va reproduir també a l’altra banda del telèfon.

-Escolta, és veritat, eh !, em va dir

Ho sé, ho sé, no en tinc cap dubte li vaig contestar somrient.

El vaig conduir de nou al principi de la conversa i vaig insistir que em sento contenta de poder constatar que hi ha una base científica sòlida que avala moltes de les idees que porto anys posant en pràctica. Li vaig dir que penso treure-li partit a l’assumpte i potser acabi escrivint algun article. I per què no un llibre?, em va preguntar.

Va tornar a augurar-me un futur prometedor a … No va saber dir-me a on i jo tampoc, però això ens va provocar el riure de nou.

Vam convenir que el lloc no importa, que el que importa és ser feliç i fer feliços els altres (les dues coses estan relacionades). I vam acabar la conversa quedant en riure molt en directe així que ens veiem.

Visca el riure!

(I la memantina!) Que escric entre parèntesis per si de cas …