Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un fruit de miraguà.
Molts dies enrere havia recol·lectat uns quants fruits amb diversos objectius. Vaig deixar tres d’ells a la cuina, lluny dels raigs del sol, perquè tinc la impressió que sense sol no s’arriben a obrir i volia observar l’evolució que seguien. Sabia per endavant que m’exposava a una invasió casolana de plomalls en qualsevol moment, però després de fer un pacte amb mi mateixa vaig decidir que valia la pena córrer el risc.
Vaig col·locar els fruits damunt d’una escorça de suro a la qual dono diferents usos i la vaig posar sobre uns recipients destinats a recollir envasos i paper per reciclar. Durant uns dies tot va ser perfecte i malgrat el moviment a què sotmetia l’escorça, en usar els contenidors, els fruits seguien intactes. No obstant això, l’impacte d’una peça metàl·lica sobre un d’ells arran d’una caiguda accidental, va fer que aquest s’obrís sobtadament.
Em va semblar absolutament fascinant la forma en que les llavors es van començar a desprendre i vaig arribar a temps de fer algunes fotografies:
També vaig arribar a temps de trobar una nova campana contenidora i de tancar a sota el fruit acabat d’obrir.
Ha començat un nou procés dinàmic. Aquesta campana no té orifici i he deixat una escletxa, col·locant uns escuradents sota, per facilitar que la humitat que es condensi al seu interior acabi desapareixent.
Aviat sabreu com han seguit evolucionant els meus particulars sistemes dinàmics.
Els altres dos fruits segueixen intactes i a l’ombra, a la cuina. Tinc la impressió que estan minvant.
Per poder pensar en moltes coses, el meu cap crea imatges.
Per pensar en l’Alzheimer, he creat una imatge dinàmica que a mi em sembla preciosa i que té a veure amb l’edat dels arbres.
Aquests creixen per l’exterior. La fusta jove, acabada de formar (el càmbium), es forma a la part més superficial dels arbres i fa engrossir el tronc augmentant el seu perímetre. L’interior es va consolidant i dóna lloc a la fusta més compacta i dura (el xilema).
En créixer, els arbres produeixen anells concèntrics que són visibles a la fusta de moltes espècies quan es talla el tronc transversalment. Cada anell equival a un període de creixement. A les zones amb poca variació climàtica, on l’activitat vital dels arbres és contínua, amb prou feines es distingeixen. A les regions on se succeeixen les estacions, generalment els arbres produeixen dos anells anuals, de colors diferenciats segons si corresponen al període de creixement primaveral (més clar) o de tardor (més fosc). El gruix de cada anell varia depenent de factors com ara el ritme al qual creix cada espècie, les condicions ambientals, etc.
Cada anell constitueix un registre de creixement i proporciona nombroses dades als científics que els estudien. Se m’acut de cop i volta que les línies que configuren els anells dels arbres vénen a ser com la nostra empremta dactilar: no hi ha dos models iguals. Cada arbre és únic. Com les persones.
Un dia, vaig imaginar que els records els emmagatzemem en cercles concèntrics, com els anells que generen els arbres en créixer. Un per cada any de vida, disposats en sentit invers a la fusta. Els anys de la nostra infància situats en els anells més allunyats del centre. Cada any interconnectat al següent, formant una xarxa de connexions que consolida la circumferència i li confereix identitat.
Els records dels malalts d’Alzheimer s’esvaeixen progressivament. El procés comença al centre, a l’espai que ocupa el present i segueix cap a l’exterior, desdibuixant les línies traçades durant tota una vida.
La pèrdua es percep dia a dia, però no segueix una pauta fixa. És impossible qualsevol intent de traducció a un algoritme.
Hi ha èpoques en què dóna la sensació que les línies que configuren els cercles i els enllaços, desapareixen a ritme vertiginós, però després el procés sembla alentir-se, uns pocs dies.
Porto molt de temps dedicant-me a pensar en la manera com la memòria sembla disgregar-se en fragments. Alguns fragments es volatilitzen, desapareixen, altres es redibuixen i es queden presos en llocs insospitats perquè s’han desplaçat a través dels espais que han quedat en blanc. Ara, de cop i volta connecten dos anells que abans estaven separats per molts altres.
El model de cercles concèntrics que he imaginat per poder pensar en el procés que succintament descric, és un model dinàmic.
Em permet registrar els canvis que recordo i que percebo, a la meva manera. Em permet assajar i provar, dibuixar i poetitzar sobre l’Alzheimer.
I també em permet intentar il·lustrar amb una bella seqüència d’imatges, un procés que no es pot aturar i que condueix irremeiablement a la desintegració de la identitat d’una persona.
El meu model dinàmic ha saltat al paper fa molts dies. He començat a crear una especial col·lecció de mandales que imagino s’anirà incrementant.
Dibuixo quan em ve de gust i tinc necessitat d’explorar idees sobre com percebo la pèrdua de memòria del meu pare.
I tot i que repasso els cercles frenèticament, perquè no s’esvaeixin, només ho aconsegueixo sobre el paper.
Els mandales dialogats fa mesos que han entrat en la nostra vida.
Hi va haver un treball previ, inesperat, espontani i intuïtiu. Perquè va ser la intuïció la que em va induir a pensar en cert moment que podíem treure-li partit al dibuix. Va ser arran d’un curs que vaig impartir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), adreçat a mestres, el primer trimestre del curs escolar 2015-16. Vam treballar al voltant d’una exposició temporal titulada: “Espècies d’espais” i vam explorar les possibilitats d’aplicació de diverses activitats i exercicis per abordar el concepte d’espai, des de perspectives diferents. El curs es titulava: “Art contemporani i educació especial”.
Els malalts d’Alzheimer també són molt especials. I el meu pare, encara ho és més.
Li vaig proposar de participar ajudant-me en un projecte experimental de dibuix per poder valorar les possibilitats que ofereix treballar transformant figures i composicions repetitives. Aquests són dos dels seus primers treballs:
L’objectiu era que se sentís útil, dedicant algunes estones a treballar en alguna cosa que comportés certa dificultat per propiciar l’exercici de les seves habilitats i capacitats. Una cosa agradable que es convertís en un estímul. A ell sempre li ha agradat participar en els meus experiments creatius o en els meus “jueguecitos”, com els anomena de vegades en castellà, així que ajudar-me el fa sentir-se bé. Jo també realitzava els mateixos exercicis que li proposava:
Aquest va ser el principi i temps després, quan vam haver practicat amb uns quants projectes diferents amb més o menys èxit, vam arribar als mandales. Els primers van aparèixer arran d’una promoció dominical del diari “La Vanguardia” i des de llavors han propiciat moltes coses.
Després han anat apareixent altres models i altres formats que ja no són pròpiament mandales, sinó dibuixos per pintar, molt diversos.
Aquest l’estem pintant entre els dos i encara no l’hem acabat
Nosaltres li hem donat als mandales un enfocament especial.
A més de ser un treball individual que té ocupat al meu pare estones més o menys llargs segons el dia, s’han convertit en un motiu de diàleg constant que estimula, estic segura, les seves facultats.
El treball solitari i silenciós dels mandales té objectius concrets que no vull posar en qüestió. L’atenció i la concentració que requereix pintar-los sens dubte aporta beneficis, però submergeixen a qui els fa en cert aïllament, que en el cas dels malalts d’Alzheimer no tinc clar que “sigui el millor”. Els seus mons circumdants es van desintegrant a poc a poc i es queden retrets i confusos davant d’un munt de coses per a les quals no troben explicació ni sentit. El progrés de la malaltia els aïlla cada vegada més, de TOT.
Els nostres mandales dialogats tenen una projecció cap a l’exterior, en lloc d’aïllar, connecten, o almenys, miren de fer-ho.
Connecten perquè són el centre de nombroses converses que portem compartint des de fa mesos. Diàriament per telèfon, i amb menor freqüència, en directe.
Les converses a distància conviden a parlar dels progressos i permeten posar l’accent en les descripcions i recordar vocabulari:
Digues-me en quin quadern estàs treballant. Explica’m quins elements apareixen en el dibuix en el qual treballes o en aquest que planeges començar perquè jo pugui fer-me una idea. I digues-me, ¿com estan disposats aquests elements? ¿I quins colors estàs utilitzant o planeges posar? Sé que la feina comporta dificultats, però estic segura que a mesura que avances també sents satisfacció …
Per telèfon tinc l’oportunitat de lloar la gràcia amb que combina els colors, la sensibilitat i el bon gust que demostra, la originalitat dels seus dissenys, lo divertides que resulten les seves idees, lo interessant que em semblen els seus plantejaments i també puc expressar la meva impaciència per veure en directe els seus avenços.
Quan ens veiem i podem fullejar junts els quaderns de dibuix, les converses són més intenses perquè les acompanyem amb els nostres gestos, rostres i expressions. I sorgeix el riure moltíssimes vegades, quan m’explica el que pensa o el que li suggereixen alguns dels dibuixos que pinta. Així han aparegut també els post-it, amb notes addicionals que li animo a escriure, adherides sobre alguns dibuixos, per no fer-los malbé. Percebo a través d’elles com es deteriora la seva cal·ligrafia.
De vegades repassem i ampliem les notes, i altres vegades escric directament a la cantonada d’algun dibuix que suscita un comentari espontani, per no oblidar-ho.
Hem començat a marcar algunes imatges, com la dona d’ulls ametllats i trets delicats que li he suggerit titular: “Bellesa oriental”. Va passar molts dies perduda, en mans de no sabem qui. Ara la tenim localitzada i amb ella, altres dibuixos que ens resulta fàcil trobar, quan li ve de gust que repassem els seus quaderns i dialoguem sobre ells. Li agradaria poder reproduir alguns dissenys sobre altres superfícies com fusta i tela i se’ls imagina col·locats en acollidors espais.
Fa dies va suggerir una cosa que potser puguem dur a terme. Tinc la impressió que ell ja ho ha oblidat. Però jo no. És més, el seu suggeriment m’ha fet idear moltes altres coses que m’encantaria poder posar en pràctica …
D’antuvi, aquesta secció dedicada a la creativitat i l’Alzheimer seguirà creixent, com els arbres …
Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un fruit de miraguà.
