Curs: Llenguatges artístics a l’escola bressol
El passat cap de setmana vaig tenir el plaer d’impartir un curs adreçat a l’equip de mestres i educadors de l’Escola Bressol Municipal El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta. El curs versava sobre Llenguatges artístics i tenia per objectiu assessorar l’equip docent del centre per muntar un espai d’expressió i experimentació artística a l’escola.
Vaig destacar la importància de proporcionar estímuls, materials i oportunitats a tots els infants perquè puguin desenvolupar activitats artístiques que contribueixin al seu desenvolupament integral. Vam tractar qüestions relacionades amb els materials, la organització de l’espai i el disseny d’activitats. També vaig mirar de proporcionar eines i recursos perquè les persones que formen l’equip docent siguin conscients de la seva pròpia capacitat creativa i de les implicacions que això té en el desenvolupament de la seva tasca educativa.
Vaig recomanar l’ús de materials naturals per posar a disposició dels infants. Des de la meva perspectiva, estem rodejats en excés, de materials artificials, que ofereixen experiències sensitives pobres.
Tenim al nostre abast gran quantitat de materials naturals interessants que podem reunir amb poc esforç, si planifiquem algunes coses, i també si comptem amb col·laboració.
En la fotografia següent he reunit alguns dels materials que vàrem examinar:
- Coco
- Fruits de casuarina
- Canyes de bambú de diferents diàmetres. En forma de tub buit o amb nusos que permeten utilitzar-los de contenidor. També partides per la meitat
- Fruits de xicranda
- Fruit de magnòlia
He oblidat posar el número 6 directament sobre el suport que he utilitzat per fer la fotografia: suro
Continuaré parlant sobre materials naturals amb finalitats educatives. El curs em va permetre detectar interès pel tema i desconeixement en general de les possibilitats que els recursos naturals que ens envolten ens poden facilitar.
P.D: En el transcurs del curs es va produir una consulta botànica inesperada: va sorgir interès per saber quin tipus de fruit és una mena de pera gegant que penja dels arbres i que creix prop de l’escola. Vaig anticipar la resposta de forma gairebé instantània i vaig esbossar un somriure al recordar com vaig esbrinar jo, fa anys, de què es tractava. Ho desvetllaré en el primer article que dediqui a qüestions botàniques.
Planejar la recollida de dades
Mentre estic ocupada en altres coses, penso en la curiositat que m’ha suscitat saber si són les femelles de dues espècies de tallarols diferents, les que se senten més atretes que els mascles, per les pomes que els acostumo a oferir.
M’he proposat recollir dades i agafo llapis i paper per poder valorar algunes de les coses que he pensat.
- Dibuixo una poma, i després, 4 més.
- Dibuixo un tallarol de casquet i un de capnegre, tots dos femelles.
- Faig l’esbós d’una gràfica per anotar el nombre de vegades que veig una femella posada en 1 poma, o, en 1 de les 4? Una columna per a cada poma. Una fila per a cada espècie de tallarol.
Ara que escric m’adono d’una cosa:
He dit que m’anava a esforçar per albirar mascles i no els he dibuixat. Inconscientment, dec haver donat per fet que ells no apareixeran i no els he donat espai. Deixo per escrit la reflexió i planejo fer dos dibuixos més.
- Penso en el moment del dia en que vaig a realitzar l’observació i dibuix un rellotge, dos, i tres, indicant possibles hores i després afegeixo un “5 ‘” (de forma arbitrària) per indicar la durada de cada observació.
He descartat recollir dades sobre altres espècies que picotegen les pomes amb assiduïtat, per la dificultat que suposa identificar amb facilitat a mascles i femelles, a efectes de saber si són elles les que se senten més atretes per la fruita. També podria ser que l’apetència per les pomes es manifesti de forma diferent segons cada espècie.
Torno a centrar-me en les tallarols. I en la fruita. I em pregunto si els tallarols se sentiran atrets per altres fruites que no siguin pomes.
- Dibuixo una poma, una pera i una taronja i me les imagino tallades per la meitat, a punt per a ser penjades.
No tinc peres a casa. Pomes i taronges, sí.
Això es complica. Ara a cada columna de la gràfica que he començat a esbossar podria haver-hi una fruita diferent.
No importa, no hi ha pressa, el que m’agrada és gaudir de l’observació dels ocells en llibertat, i decideixo que el proper pas consistirà en penjar mitja taronja i OBSERVAR.
Compartim? Una estona tu, una estona jo …
He comentat que deixar una o més pomes en l’estat que mostra la següent fotografia, és producte d’un treball de col·laboració.
No totes les espècies d’ocells que visiten el jardí se senten atretes per la polpa d’aquesta fruita. Les preferències canvien segons les espècies, i hi ha qui té dietes més variades que altres.
Em resulta especialment simpàtic veure com els ocells fan relleus per menjar les pomes, sense que això provoqui grans conflictes entre 
ells. De vegades arriba algun nou pretendent de la fruita mentre un altre està picotejant la polpa i aquest, bé li cedeix el privilegi al nouvingut, o bé realitza un gest intimidatori que dóna a entendre a l’altre que ha de esperar el seu torn. No puc dir que hagi observat fins al moment a ningú participar en una baralla en l’aire per la possessió d’una poma. Dóna la sensació que hi ha un acord tàcit entre ells: una estona tu, una estona jo … i anem fent torns, així que no només col·laboren en la tasca de deixar la poma literalment en la pell, sinó que també comparteixen sense problemes la llaminadura que tenen a la seva disposició.
Mirava d’il·lustrar l’observació amb algunes fotografies que mostressin l’alternança de visitants, i com faig habitualment, vaig disparar la càmera nombroses vegades per assegurar alguna presa nítida i interessant. Després vaig seleccionar aquestes dues fotografies i em vaig adonar que apareix una nova espècie que encara no havia aparegut en els anteriors relats d’aquesta secció naturalista. Es tracta del tallarol capnegre, de la família dels sílvids, (igual que el tallarol de casquet), amb un tret distintiu característic: un anell ocular d’un intens color vermell. Les dues espècies de tallarols presenten dimorfisme sexual (diferències de mida i coloració entre exemplars d’ambdós sexes).
Sylvia atricapilla
Sylvia melanocephala
Els dos exemplars de les fotografies són femelles i m’he adonat que són les úniques que he aconseguit veure sobre de les pomes després de repassar desenes de fotos. Això ha fet que em preguntés:
Hi haurà algun motiu que impulsi a les femelles d’aquestes dues espècies de tallarols a alimentar-se de poma, mentre que sembla que als mascles no els interessi o atregui especialment? ¿Té la poma algun tipus de nutrient que les femelles aprecien, per algun motiu determinat?
Aquestes preguntes condicionaran, almenys uns dies, les meves observacions: Quin nombre o proporció de mascles i femelles de tallarols observaré els pròxims dies sobre de les pomes?
A aquesta l’he enxampat, (i m’ha costat), sobre una altra de les pomes que tinc penjades, després de sentir interès pel sexe dels tallarols que s’alimenten amb aquesta fruita. L’anell ocular vermell el llueixen mascles i femelles. No obstant això, elles tenen el dors de color marró (com l’exemplar de la fotografia), mentre que en els mascles és gris.
Fins ara el nombre de femelles albirades sobre de les pomes supera al dels mascles. La proporció en aquests moments és de 0 a 100% a favor d’elles (no recordo haver vist a cap d’ells). Voldria poder revelar una proporció diferent, així que m’esforçaré a albirar mascles, i en recollir dades.
Ocells-Fulla i Fulles-Ocell
Els Ocells-Fulla i els Fulles-Ocell, habiten i voletegen al cap del meu pare i han niat en ell.
Així com la major part d’idees que voletegen al seu cap s’esvaeixen en dècimes de segon, els Ocells-Fulla porten temps instal·lats en algun dels pocs circuits memorístics que encara tenen capacitat per retenir esdeveniments.
Jo crec que és l’emoció la que encara manté l’activitat d’aquests circuits. En aquest cas l’emoció es refereix a la immensa CURIOSITAT que han despertat en ell aquests estranys ocells negres que s’han passat dies i dies (mesos) enganxats a una branca, fes vent o calma, sol o pluja.
El primer Ocell-Fulla va aparèixer a la magnòlia. Es va passar posat en una branca molts dies abans de descobrir que es tractava d’un Ocell-Fulla, i que el pogués capturar amb la càmera de fotos després de seguir la direcció en què apuntava la seva crossa per indicar-me amb precisió el lloc on presumiblement estava posat.
Els següents Ocells-Fulla, que ja no eren un, sinó molts, un esbart sencer, vaig trigar a trobar-los. Per molt que intentava seguir les seves indicacions espacials, la seva visió semblava ser producte d’una autèntica fantasia. Fins que em vaig adonar que potser el que calia és que jo canviés el meu punt de vista, pel d’ell. Això va implicar que jo passés a ocupar la seva butaca i mirés de situar-me en la seva mateixa posició, (la que adoptava quan observava els Ocells-Fulla posats).
El segon canvi, imprescindible per poder finalment veure’ls posats sobre una de les branques de la morera de la casa del veí, se’m va acudir en pensar en dos conceptes que tenen a veure amb la visió: clar i borrós. Vaig pensar que, de vegades, coses que un veu de manera molt clara, altres persones les veuen borroses, i a l’inrevés. Així que, en comptes de tractar de veure clar, vaig tractar de veure borrós buscant l’efecte contrari. Asseguda a la butaca vaig aclucar els ulls forçant el desenfocament, després d’haver orientat la vista cap a la morera, i allà estaven: TOTS els Ocells-Fulla que ningú més que ell havia aconseguit veure fins al moment. Disposats a banda i banda de la branca, un a sobre de l’altre.
Aquesta primera visió, que potser va ser per a mi, també una revelació, la vaig traduir a l’instant a un esbós a llapis sobre paper. Va servir per connectar automàticament les dues visions, la seva i la meva, i que ell tingués en aquell moment la certesa que PER FI, jo havia vist els ocells.
Vaig tenir clar en aquell precís moment que s’obria un món de possibilitats de joc, creativitat, estímul neuronal, reforç de l’autoestima i llasos afectius , que em vaig proposar explotar.
No són ocells, són Ocells-Fulla !!!!!!!! – Vaig exclamar. I és increïble la capacitat que tens de veure coses que altres persones no són capaces de veure. Tens un do natural per veure i reconèixer coses originals i boniques on altres veuen coses normals i vulgars i t’agraeixo que m’hagis ajudat a veure’ls perquè així ara tenim un magnífic tema de conversa i plans d’observació.
Mesos d’Ocells-Fulla i Fulles-Ocell, que no són el mateix, donaran peu, més endavant, a altres relats.
Mentre escrivia m’ha entrat curiositat a més per la frase popular que s’utilitza per referir-se a algunes persones: té el cap ple de pardals, i que en castellà és una mica més genèrica: té el cap ple d’ocells. Em venen ganes de riure, no ho puc evitar, tot d’una imagino quina mena d’ocells deuen omplir alguns caps … estic convençuda que hi ha una gran diversitat ….
Si no heu matinat aquest diumenge
Si no heu matinat aquest diumenge, ( i viviu a la comarca del Maresme), no haureu pogut veure i gaudir dels increïbles canvis de coloració i aspecte que ha experimentat el cel aquest matí.
Avui, en comptes de penjar una única fotografia , he decidit incloure una galeria de fotos per mostrar l’evolució de la magnífica albada d’aquest diumenge 5 de febrer de 2017.
La primera fotografia l’he feta a les 7:27, la darrera a les 10:29 a.m.
