Arxiu de la categoria: Creativitat i Alzheimer

Creativitat i Alzheimer

Sospites confirmades i el cervell que es resisteix

 

Quan fa uns dies, a mitjans de maig, el meu pare va anar a visitar-se amb el gerontòleg a l’hospital es van confirmar les meves sospites al voltant d’una qüestió: els malalts d’Alzheimer que han tingut una activitat intel·lectual intensa, es veuen especialment afectats pels trastorns que causa la seva malaltia a nivell cognitiu i pateixen amb això. Perceben i s’adonen en molts moments de les dificultats que els suposa realitzar activitats que han realitzat de forma habitual tota la seva vida com per exemple llegir.

A mesura que la malaltia avança, la lectura es fa cada vegada més difícil. Arriba un moment en què, tot i que puguin llegir les paraules, no poden retenir el seu significat ni embastar el fil argumental que les uneix. Això és el que li passa al meu pare en aquests moments. Encara pot llegir, mecànicament parlant, però es perd en l’aspecte significatiu de la lectura i l’activitat es converteix en una tasca de màxima dificultat que li genera incomoditat, tensió i cert desassossec. Ho percebo quan mira per exemple de resumir-me el contingut del llibre de Pierre Loti que porta mesos intentant llegir. I també quan ho fa amb les notícies del diari, amb les que pren contacte a través de titulars que cada vegada entén menys (a mi em passa el mateix amb els titulars i les notícies del món).

Per a qui no hagi tingut el costum de llegir, potser el progressiu deteriorament d’aquesta capacitat no sigui molt significatiu ni generi grans disgustos, però quan un malalt d’Alzheimer ha estat un àvid lector, la pèrdua és profundament significativa. En el cas del meu pare jo així ho sento. I malgrat tot, s’esforça i no deixa d’intentar-ho. Es resisteix a més a reconèixer les dificultats que li suposa i em sembla explicable. La seva resistència es pot interpretar probablement de diverses maneres, però a mi m’agrada pensar que és senyal dels intents que fa el seu cervell per mantenir-se plàstic.

Després de visitar el gerontòleg, el meu pare em va explicar que havia estat al psiquiatre. L’interrogatori a què es va veure exposat el va afectar en diversos sentits i a mi també . A vegades, quan ell s’adona de les dificultats que té per comunicar-se té la impressió que s’està tornant boig. Així ho verbalitza en ocasions i llavors jo prefereixo dir-li que la veritat és que sempre ha estat una mica boig (i riem) i que ara el que li passa és que s’està tornant vellet. Vellet i desmemoriat. Li ho dic amb respecte i afecte i crec que agraeix i accepta aquesta simple explicació.

Quan va treure el tema del psiquiatra fa uns dies, estava seriós i preocupat. Vaig mirar de donar-li carpetada ipso facto i canviar de conversa. No em vaig sentir molt satisfeta. Vaig tenir la sensació que  va percebre la meva intenció d’esquivar el tema que ell havia iniciat. Les maniobres de distracció o de canvi de direcció no sempre resulten fàcils i de vegades les realitzo de forma brusca.

No va fer més referències al psiquiatre. Unes hores més tard em va explicar afligit un episodi de joventut que va transportar al present i va relatar com si hagués passat dos o tres dies abans. El vaig reconèixer, no era la primera vegada que l’escoltava, però em va sorprendre que de sobte tornés a emergir en el seu cap com si es tractés d’alguna cosa viscuda molt recentment. L’episodi era dramàtic. Ell va fer servir repetides vegades aquesta paraula. Havia tingut un amic que anava al psiquiatre i que malauradament va acabar suïcidant-se. Va reviure el succés molt entristit, mentre jo l’escoltava atentament.

Em vaig estar preguntant per què havia emergit de sobte en el seu cap aquest episodi. Temps enrere, quan encara podia recordar algunes coses de la seva joventut, m’havia explicat repetides vegades el desgraciat incident. Memòria i emoció guarden relació, ja ho he comentat en algun altre moment. El succés li va produir una intensa emoció, no en tinc cap dubte.

Però, per què ara emergeix de nou ?, vaig seguir preguntant-me.

I en algun moment que no puc precisar he trobat la resposta. Es tracta només d’una hipòtesi. No hi ha manera de demostrar-la: tinc la impressió que la seva experiència amb el psiquiatre / gerontòleg de fa uns dies, va propiciar una delicada connexió amb l’amic que visitava al psiquiatre i va tenir un tràgic final.

És una possibilitat que em sembla explicable i que reforça una idea que vaig exposar fa pocs dies: el cervell dels malalts d’Alzheimer mira per tots els mitjans de conservar la seva plasticitat, es resisteix a perdre-la. És capaç de sortejar llacunes, espais en blanc, abismes i deserts i establir fràgils i peribles fils de connexió.

Fotografia del fragment d’una obra de l’artista GEGO, sobredibuixada.

Com més hi penso, més sentit li trobo a la meva hipòtesi. He explicat que de vegades el meu pare pensa que està boig quan és conscient d’alguns dels problemes que experimenta a causa de la seva malaltia i no sap a què atribuir.

La manera com es percep a si mateix en alguns moments (presumeixo que es va intensificar després de la visita al metge), estic convençuda que va ser el que li va connectar amb el seu amic. Ell mai ha dit que estigués boig. L’apreciava molt. Sempre s’ha referit a ell amb respecte, dient que el pobre tenia algun tipus de trastorn o malaltia mental. El recorda amb afecte i amb pena.

El record que va emergir d’improvís tenia sentit. No es tractava d’un episodi inconnex, encara que ho hagués traslladat al present. Probablement va necessitar molt de temps per connectar al psiquiatre amb el seu amic i va estar donant-li voltes tot el matí. Jo ja m’havia oblidat del psiquiatre quan m’ho va explicar, però vaig detectar que estava afectat i el vaig escoltar amb molta atenció.

Trobar explicació a qüestions com aquesta, per indemostrable que sigui, em tranquil·litza. Sento que augmenta la meva comprensió.

I sento que els malalts d’Alzheimer, a més de respecte i afecte necessiten també ser compresos i valorats i cal esforçar-se per fer-ho. És molt fàcil no escoltar-los de veritat i donar per fet que expliquen extravagàncies fora de lloc.

 

Creativitat i Alzheimer

Identitats

 

La identitat dels malalts d’Alzheimer es desintegra progressivament de manera inexorable. La dels seus acompanyants, també. En el meu cas, es desintegra i multiplica alhora.

Ja fa molt de temps, anys, que miro d’afrontar de la millor manera possible aquest doble procés. No vaig ser conscient al principi de la malaltia del meu pare que la meva pròpia identitat patiria canvis. Només vaig ser conscient que ell seria víctima d’aquest procés ineludible.

Quan els records van desapareixent de mica en mica i els malalts ja no poden recordar, ni tan sols a grans trets, els episodis que han determinat la seva vida, no hi ha estratègia que valgui per intentar preservar la seva identitat i la de les persones que els envolten.

Costa entendre-ho i resulta difícil assumir-ho. No serveix de res intentar resistir-se, cal acabar acceptant-ho. Jo només puc parlar de la meva experiència, però tinc la impressió que alguns dels pensaments i sentiments que a mi em genera aquest procés és possible que també els tinguin i experimentin altres persones que estiguin vivint una situació similar.

Últimament tinc la impressió que la relació de parentiu que m’uneix al meu pare ha desaparegut pràcticament del tot del seu cap. No és una desunió permanent, a estones sembla que recuperem els llaços que ens uneixen, però és difícil saber quan és així i quan no.

Fa mesos que intento preservar el binomi filla-Marta però cada vegada amb més freqüència els dos conceptes es dissocien completament. En alguns moments té clar que sóc la seva filla, però no la Marta. En altres sóc la Marta, però no la seva filla. Crec que sempre intueix però que sóc algú estimat i proper. Si més no, jo ho percebo així.

Les confusions sobre la meva identitat es fan evidents de forma diferent segons si parlem en directe o per telèfon. Ja fa temps que les converses diàries que mantinc amb ell van precedides de maniobres d’orientació que li recorden el binomi filla-Marta, abans que comencem a parlar. No obstant això, a mesura que van passant els minuts tinc la impressió que el binomi es dilueix i porto setmanes mirant d’introduir frases que reforcin el nostre vincle i relació. Alguns dies, no estic segura de si realment he aconseguit que no s’oblidi abans de penjar, de amb qui està parlant. Altres dies tinc clar que això no passa i podem mantenir xerrades fluides.

Quan mira d’explicar-me alguna experiència que hem viscut junts, és quan més es posa de manifest darrerament la confusió sobre la meva persona. He fet una llista de les identitats que he assumit fins ara, en els últims temps:

  • El meu amic el primet
  • L’amic del meu marit
  • El meu marit
  • Un company de l’escola
  • Un amic
  • Un home
  • La Gómez Aracil
  • Ricardo

No sé si algú s’haurà adonat: he canviat de gènere. Exceptuant la Gómez Aracil, totes les meves altres  identitats són masculines.

L’artista Marcel Duchamp juga i explora la seva identitat com Rrose Sélavy

No serveix de res preguntar-se per quin motiu m’he convertit en els últims temps en un home. L’únic que cal és acceptar-ho. Em dic a mi mateixa que és preferible fer-ho amb sentit de l’humor mirant de trobar el punt graciós i creatiu que hi ha en això.

No penso mai que ell s’hagi oblidat de mi, ¡per res! No pot recordar-se de qui sóc exactament, que des del meu punt no és el mateix i això no impedeix a més que puguem seguir gaudint fent coses junts.

Ahir m’explicava que algú, un home, havia pintat dos dels seus minimandales. Tenia clar que no els havia fet ell i vaig mirar d’explicar-li que havia estat jo, que els vaig fer amb el seu permís i aprovació prèvia, que havia estat després fent proves amb un pinzell per veure com quedava el dibuix després de passar-lo lleugerament humitejat sobre el paper, perquè els llapis de colors que fa servir són aquarel·lables.

Li va agradar aquesta última paraula i la va repetir unes quantes vegades, però aviat vam entrar en un bucle en el qual apareixia un home amb un pinzell i va ser complex sortir-ne. Vaig tenir la sensació d’estar dissolent-me com una pinzellada d’aquarel·la sobre el paper. I vaig mirar de resistir-me. Vaig intentar recordar-li un munt de detalls, embastant els seus fragments confusos, procurant posar en relleu l’interès que tots dos compartim pels mandales i algunes coses que fem junts. I el que vaig fer en realitat va ser posar de manifest la quantitat de coses que no pot recordar.

¿Vaig fer bé mirant de resistir-me? ¿No hauria estat millor abandonar-me a la dissolució i mirar de deixar senzillament una bonica empremta, com fa l’aquarel·la sobre el paper?

Em resulta fàcil preguntar-m’ho ara, però és complex incorporar aquests raonaments en el moment que tanteges les possibilitats de la conversa amb ell. No sempre sé què fer.

A vegades em dilueixo sense problemes i altres em dóna la sensació que em resisteixo a fer-ho.

En molts moments ell no sap qui sóc. No pot posar-me nom ni cara. Les paraules i les imatges que s’extravien en el seu cap li juguen una mala passada i el binomi conceptual filla-Marta es debilita.

No obstant això, percebo que el binomi emotiu pare-filla que ens ha mantingut units tota la vida, roman. És com si la meva identitat emocional conservés encara la seva consistència.

Potser acabi canviant d’estat i es volatilitzi com els gasos. Vull pensar que podré preservar-la sota una campana de vidre com la que ara conté i reté els meus plomalls de miraguà.

 

Creativitat i Alzheimer

Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions

 

Mai puc predir quins temes apareixeran en la conversa telefònica que mantinc diàriament amb el meu pare. Hi ha dies que tinc idees noves que explicar-li, alguna aventura, plans, etc. però no sempre és possible abordar el que imagino per avançat que li pot interessar.

Noto cada vegada més, que quan ell suggereix o inicia un tema val la pena intentar seguir-lo, salvant les incoherències que calgui, perquè aquestes, també cada vegada més, acaben sempre apareixent en algun moment de la conversa. Crec que val la pena potenciar al màxim tot allò que desperta el seu interès. Tenim alguns temes recurrents, però sovint els abordem com si fos la primera vegada que ho féssim.

Alguns dies, comencem saludant-nos en anglès: Hello, How are you? La seva resposta i el to amb què pronuncia les paraules que escull solen ser diverses i m’indiquen habitualment quin és el seu estat d’ànim en general. Potser parlaré d’això en un altre article.

Molt sovint la conversa que mantenim s’allarga per espai de mitja hora o més i gira al voltant de temes diferents. De vegades saltem d’un a un altre de forma espontània i inesperada establint connexions dispars que solen seguir no obstant això una lògica creativa i hi ha dies que naveguem en espiral tornant una i altra vegada al mateix punt de partida.

La setmana passada, vam tenir una xerrada inesperada que va resultar ser molt interessant i gratificant per a tots dos. Quan vaig percebre el gir que prenia la conversa vaig córrer a buscar llapis i paper i vaig prendre notes. És la millor manera de no oblidar-se dels detalls.

Va ser arran que se m’acudís explicar-li que tenia planejat fer un experiment per atreure papallones al jardí. Portàvem una bona estona parlant i la conversa havia decaigut una mica. Jo mirava a través de la finestra i tenia la vista posada al jardí i vaig començar a explicar-li el meu propòsit.

Dies enrere havia tingut l’ocasió d’observar a una papallona preciosa posada sobre una de les pomes que col·loco per alimentar els ocells i que s’havia quedat mig seca, al sol.

Vaig tenir temps d’atrapar-la amb la càmera i una de les fotografies que vaig prendre em va permetre observar posteriorment la seva espiritrompa desplegada i una goteta a l’extrem que presumeixo havia de ser nèctar de la poma. Vaig recordar que a Costa Rica col·loquen plats amb trossos de fruites fresques per atraure les papallones i vaig decidir que valia la pena provar si les mediterrànies reaccionen igual.

Casualment havia estat parlant també del tema amb un jove veí que s’interessa per aquestes qüestions i que em va suggerir, amb molt d’encert, que col·loqués fruites sucoses perquè les papallones poguessin introduir la espiritrompa amb facilitat i xuclar el líquid ensucrat.

La conversa amb el meu pare va tenir lloc una estona després que hagués col·locat un parell de sucosos talls de síndria sobre les menjadores que tinc per als ocells.

Li vaig explicar el que em proposava comprovar i li vaig parlar del suggeriment del meu jove amic d’escollir fruites sucoses. Li vaig explicar que acabava de posar síndria i que quant tingués ocasió també col·locaria un tros de meló.

Ell seguia amb atenció el que li estava explicant. Li agrada que li parli dels éssers vius que tinc ocasió d’observar en el meu entorn. Després de parlar-li del meló em va dir:

-Escolta, tu saps si les papallones se senten més atretes per l’olor que pel col

Es va produir un instant de silencia fins que vaig reaccionar:

– Quina pregunta més interessant m’acabes de fer! No tinc ni idea de quina és la resposta al que planteges. No sé si les papallones perceben els colors i si per exemple distingeixen entre el groguenc del meló i el rosat de la síndria. Tampoc sé com perceben les olors. La teva pregunta activa la meva curiositat i ara hauré de investigar per mirar de trobar resposta al que planteges. M’has deixat realment  bocabadada amb la teva pregunteta.

La meva reacció va ser d’absoluta i sincera admiració. Em va semblar una pregunta genial. Un punt de partida ideal per establir algunes hipòtesis i posar en marxa, o almenys idear, un procés d’investigació.

Les meves paraules i el meu to li van agradar. Es va sentir molt satisfet d’haver-me propiciat un tema sobre el qual investigar i va seguir amb un altre suggeriment:

-Escolta, se m’acut que també podries investigar si es pot establir algun tipus de correlació entre les fruites que posis i les espècies que les visitin.

Em va fascinar que de sobte estiguéssim parlant amb aquell nivell de fluïdesa. En el seu cap s’acabava de produir una màgica espurna de connectivitat i coherència que havia aconseguit burlar l’Alzheimer, tot i que només fos per uns minuts.

Vaig seguir lloant la seva capacitat de suggerir coses interessants i li vaig dir que m’havia deixat descol·locada amb les seves observacions. I era veritat. No he tingut ocasió encara d’investigar sobre els sentits de les papallones, però ho faré. M’intriga saber si posseeixen un òrgan olfactiu i com perceben els colors.

Vaig aprofitar tot el que vaig poder els màgics minuts que ens va brindar la conversa sobre les papallones i les seves propostes d’investigació. Moments com aquest cada vegada són menys freqüents.

*

Els trossos de síndria que vaig posar al jardí han atret l’exemplar que presumptament vaig veure sobre la poma. No puc assegurar que sigui el mateix, encara que sí és de la mateixa espècie.

Havia pensat dedicar a aquesta papallona un article des de la secció La finestra del naturalista d’aquest blog, però m’ha vingut de gust fer-ho des d’aquesta secció dedicada a la Creativitat i l’Alzheimer, arrel de la fantàstica conversa que vaig mantenir amb el meu pare sobre el tema.

 

Creativitat i Alzheimer

Les habilitats dels malalts d’Alzheimer

 

Porto pensant en escriure aquest article des de fa molt de temps. Em sembla imprescindible parlar de les habilitats que tenen els malalts d’Alzheimer. De la mateixa manera que de les d’altres persones amb altres patologies i disfuncions.

Hi ha grups dels quals es tendeix a destacar tot el que no poden fer o van deixant progressivament de poder fer. Des del meu punt de vista, a més de conèixer aquests aspectes, hauríem també de centrar-nos en tot allò que sí que poden fer. Jo porto anys intentant adoptar aquesta perspectiva, no només en relació als malalts d’Alzheimer, sinó en relació a totes les persones.

Fragment d’una obra de GEGO

Mirar de facilitar que les persones puguin desenvolupar-se satisfactòriament fent ús de les seves habilitats, siguin quines siguin, em sembla primordial.

Els malalts d’Alzheimer posen en joc moltíssimes estratègies per intentar resoldre els problemes i les dificultats que els causa el seu progressiu deteriorament cognitiu. I això és des del meu punt de vista un senyal de les diferents habilitats que tenen o conserven, almenys durant un temps. Sense elles no aconseguirien probablement comunicar-se de la manera que ho fan.

Estic convençuda que quan es planteja tot des del punt de vista del que determinades persones no poden fer, es deixen de banda i es perden moltes oportunitats. Crec que un dels motius que també explica que es no valorin determinades habilitats rau en el fet que es dóna per fet amb freqüència que alguna cosa no és possible, sense haver-ho ni tan sols intentat. És la manera més ràpida de tallar d’arrel qualsevol possibilitat a explorar. I tinc la impressió que es tracta d’una pràctica molt estesa en diversos àmbits, desgraciadament.

No crec que es pugui generalitzar al voltant de les habilitats, només que per afirmar que totes les persones les posseeixen. És per això que el que és important és considerar el que SÍ pot fer CADA persona.

Fragment d’una obra de GEGO

Des del meu punt de vista, en el cas de l’Alzheimer, a més, hi ha un altre risc: la memòria o la pèrdua de memòria. Serveix de justificació per no emprendre o dur a terme algunes coses perquè de res servirà, pensen algunes persones, si després el malalt s’oblidarà d’elles.

Jo tinc dubtes referent a això i per tant prefereixo centrar-me en allò que és possible, en el moment present. Tot i que els records s’esvaeixin, tinc la impressió que l’empremta emocional, que almenys alguns d’ells deixen, no desapareix amb tanta rapidesa com podríem suposar. Emoció i memòria guarden relació.

Porto molt de temps interessant-me per com funciona el cervell i els avenços en el terreny de la neurociència estan proporcionant noves dades, que em semblen fascinants en el sentit que amplien espectacularment les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del nostre cervell. O jo així ho interpreto.

I això, des del meu punt de vista, obre la porta a la inclusió i al concepte d’aprenentatge permanent (l’estructura del nostre cervell té el potencial necessari per aprendre durant tota la vida).

Fa anys es creia per exemple que les neurones s’anaven destruint progressivament i disminuint el seu nombre amb l’edat, sense renovar-se. Avui se sap que la neurogènesi (la generació de noves neurones) té lloc tota la vida. És un procés continu que experimenta pics de màxima producció en moments crítics del creixement, que s’alenteix amb l’edat i a causa d’altres factors també, però no cessa.

Aquest i altres coneixements em donen idees per posar en pràctica en la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer. També m’ajuden a mirar d’entendre com funciona el cervell d’una persona que pateix aquesta malaltia, encara que sigui a la meva manera. El procés em porta a crear i a treballar amb models artístics de representació conceptual que em permeten explorar alguns conceptes des de diverses perspectives, probablement d’una manera original i poc habitual.

Fragment d’una obra de GEGO

Reprenc el propòsit de l’article, que era parlar de les habilitats dels malalts d’Alzheimer. Aquestes es posen de manifest per exemple en la comunicació diària a través del llenguatge oral, quan que no troben les paraules precises que volen per explicar o referir-se al que desitgen i recorren a estratègies diverses per poder-ho fer.

Quan els problemes d’aquest tipus comencen, la comunicació deixa de ser fluida i adquireix un ritme que pot ser sincopat, o experimentar retrocessos, vaivens, bucles, espirals, etc. Cal saber adaptar-se a aquests canvis. Ells no poden controlar-los i és especialment important intentar estimular-los i que mantinguin la comunicació amb altres persones. Quan deixen de fer-ho el seu món social es redueix de manera dràstica.

Fragment d’una obra de GEGO

Quan parlo amb el meu pare, encara que ens separi la distància i fem ús del telèfon, percebo com el seu cervell s’esforça per establir connexions que li permetin, de la manera que sigui, comunicar-se. Cada vegada més, té dificultat per trobar les paraules que necessita.

Miro d’afrontar sempre la conversa amb ell amb paciència, amb atenció i procurant no interrompre, donant-li temps entre frase i frase.

Si jo interrompo bruscament aquest procés, que és lent, extremadament lent de vegades, destrueixo la possibilitat que el seu immens esforç es vegi recompensat per l’assoliment d’haver-ho aconseguit. Les interrupcions el despisten, li fan perdre el fràgil fil amb el qual intenta embastar paraules i idees amb coherència.

Sí m’atreveixo en moltes ocasions a suggerir solucions, paraules, idees, conceptes, etc. Suggerir forma part del diàleg. És un suggerir amable i respectuós que no pretén posar de manifest que no troba les paraules. Suggerir consultant perquè ell estigui implicat en l’elecció dels mots. Això només ho puc fer si l’escolto atentament i intento posar-me al seu lloc per poder anticipar en certa manera el seu missatge.

Quan suggereixo, proposo, consulto, etc. i no encerto, m’ho diu clarament: No, això no. I somric pensant que les seves xarxes neuronals estan actives tot i l’Alzheimer i mira de buscar camins alternatius entre idees que abans estaven connectades per un pont que ha desaparegut i ja no es pot per tant creuar.

No es queda de braços creuats per dir-ho d’alguna manera (almenys en moltes ocasions) mira per tots els mitjans d’explicar el que vol amb els retalls inconnexos que troba i aconsegueix embastar.

Em sembla admirable i digne de reconeixement. Les solucions que troba per salvar llacunes i espais en blanc són creatives en el sentit literal del terme. Troba la manera d’explicar el que vol d’una manera original que a més resulta en ocasions graciosa i divertida. No dic que sigui sempre així, ni de bon tros, però hi ha episodis continus en els quals fa gala de les seves habilitats.

Una de les últimes paraules que va inventar em va resultar especialment simpàtica i apropiada. Mirava d’explicar-me que li quedaven encara feina per fer amb els llapis de colors per acabar un dels seus mandales dialogats. La paraula que es va inventar va resoldre les seves dificultats:

(Cal llegir-la en castellà)

– Em queden encara uns quants “lapitazos”, em va dir.

(La traducció al català podria ser llapitassos )

No només el vaig entendre perfectament, si no que a sobre em va entrar el riure, que vaig compartir amb ell, i em va donar peu a lloar les seves increïbles capacitats creatives.

S’atreveix algú a posar-les en dubte?

–Quina paraula tan bonica i divertida acabes d’inventar! (Era conscient d’això). La utilitzaré a partir d’ara, si tu em deixes.

–És clar, és clar, no faltaria més …

¿Amb quina emoció creieu que va pronunciar aquesta darrera frase?

Estic convençuda que el cervell dels malalts d’Alzheimer es resisteix a deixar de ser plàstic tot i les dificultats que troba. I és aquesta resistència la que activa o posa en joc determinades habilitats, que proposo valorar.

Resulta fàcil caure en la temptació de donar per fet que el que diuen és incoherent, irraonable i un llarg etcètera.

Jo prefereixo esforçar-me per intentar entendre el que volen dir per surrealista que de vegades pugui sonar. Això exigeix ​​temps i paciència.

Malauradament el temps mai sobra i la paciència acaba per esgotar-se.

 

Creativitat i Alzheimer

“Los Montes”

 

“Los Montes” és el lloc on el meu pare va passar la seva infància, a prop de Màlaga. Conserva encara records vagues d’aquella època.

Fa temps vaig localitzar una fotografia antiga de la casa on va viure amb els seus pares i les seves germanes bessones. La vam posar en un àlbum, al costat d’altres d’aquells anys. De tant en tant l’hem estat veient i comentant junts, revivint rostres i persones, anècdotes i experiències i posant noms a algunes cares properes que s’han anat convertint en desconegudes.

Fa temps però que no ho fem. A mesura que els seus records s’esvaeixen més complicat és de vegades mirar de reviure’ls. Sento que és preferible deixar que s’esvaeixin per molt que dolgui.

El dia que li vaig mostrar la fotografia de la casa va recordar de sobte amb emoció la seva cambra de jocs, just a l’habitació que hi havia darrera de la finestra de la dreta.

“Los Montes” constitueixen encara per a ell un bon record, encara que sigui vague i es vagi desintegrant progressivament. En una altra època parlava d’ells descrivint olors, sabors, sons, colors, etc. Jo crec que els va percebre amb tots els seus sentits quan era un nen i ara, algunes experiències sensitives són capaces d’activar grates emocions relacionades amb ells.

Ja fa temps, quan tinc ocasió, anem a passejar junts per los montes. En quinze minuts amb cotxe, podem pujar a dalt de la serralada prelitoral de la comarca del Maresme, en un punt proper a Barcelona. Coneixem un mirador des del qual s’albira el mar ocupant tot l’horitzó, Barcelona i altres ciutats pròximes, la silueta de la muntanya de Montserrat, etc. La primera vegada que el vam visitar es va sentir transportat a “los Montes” de la seva Andalusia natal i Barcelona es va transformar en Granada i en algun lloc del mar va emergir el penyal de Gibraltar.

Des de llavors, hem estat al mirador unes quantes vegades i en els últims mesos hem incrementat la freqüència de les passejades per los montes. La primavera omple el camp de flors i d’altres coses summament atractives.

El passeig, lent i ascendent, per senders sense asfaltar que travessen els boscos de pins ara greument afectats per un escarabat demolidor que ha obligat a tallar innombrables exemplars afectats, li fa rememorar moltes sensacions de la seva infància.

En alguns llocs puc circular lentament al costat dels marges on creixen les esparregueres i descobrir des del cotxe algun intrèpid espàrrec creixent entre les herbes. Llavors detinc el cotxe i baixo a tallar-los. Ell és l’encarregat de subjectar-los mentre jo condueixo i no paro de lloar la seva aguda visió entre parada i parada. De vegades, les temptatives resulten infructuoses. Quan era un nen li agradava molt anar a collir-ne a “Los Montes”.

També agafem flors i herbes. Últimament la ginesta ha estat la protagonista. Ell la recorda de Màlaga. Desprèn una fragància molt agradable, encara que crec que ell no la percep a causa de l’Alzheimer, que afecta l’olfacte d’alguna manera, o això crec. No obstant això, aspirem els dos les flors i comentem quina bona olor fan. M’explica que quan estava seca, la feien servir per encendre llars de foc i brasers i té la impressió que l’anomenaven “bolina“. He buscat informació i no he trobat de moment referència a aquest terme.

Després de les excursions a los montes , ell em sol explicar que hi ha estat en ells, però mai amb mi. Somric quan m’explica com de bé s’ho ha passat. I després s’oblida de seguida, o això creia jo.

Dissabte, quan vaig parlar amb ell per telèfon, em va explicar que ja fa un parell de mesos surt a passejar amb un amic, un home, a los montes. Em va explicar en pla secret que s’ho passen d’allò més bé agafant espàrrecs des del cotxe. Ell mira el marge i quan en veu un, avisa el seu amic, que atura el cotxe i i surt a tallar-lo.

Em sento feliç quan m’adono que sí es recorda de les excursions que hem estat fent. El que menys m’importa és que es recordi de amb qui ha anat. Es recorda del contingut sensitiu i emocional d’elles.

Li vaig dir que em semblava fabulós que pugui gaudir de les passejades amb el seu amic. A cap dels dos ens surt mai el seu nom … tot i que sabem qui és …

I em va preguntar: –Escolta, tu condueixes? I em va entrar el riure, no ho vaig poder evitar i li vaig dir: Si, és clar, i si et ve de gust, un dia anem els dos a passejar a los montes .

L’últim dia que hi vam estar  va ser divendres passat i el comentari ho va fer dissabte quan vam parlar per telèfon. Aquesta vegada però es va referir al fet que portava com a dos mesos pujant amb freqüència, cosa que és certa.

Al mirador vam estar xerrant animadament de moltes coses i fent fotos. Li vaig explicar que em fascinen els plomalls que produeixen algunes flors i vaig tallar unes quantes inflorescències madures, amb les llavors a punt d’emprendre el vol. Va estar posant per a mi, mentre bufava plomalls al vent i rèiem pensant en la quantitat de desitjos que podíem demanar de cop.

Quan anàvem de tornada, camí a casa, va fer un altre comentari que ja indicava a les clares que conserva records d’altres dies.

Em va dir:

–Escolta, encara sort que ja m’he acostumat a passar per aquí, perquè els primers dies vaig pensar: Però noi, on t’has ficat?

I vaig somriure en recordar que durant la primera excursió no va deixar de repetir: si em veiés el meu pare per aquests camins …

Alguns dies anem en Panda, un cotxe ideal per circular a velocitat d’espàrrec, per camins de muntanya sense asfaltar, amb algun que altre sotrac per dir-ho d’una manera suau. Converteix el passeig en una autèntica aventura i a tots dos ens agrada…

¿Pandeamos?, Em va preguntar un dia, ja fa molt de temps. Pandeemos, vaig contestar.

I ens va entrar el riure a tots dos, com tantes vegades.

Creativitat i Alzheimer

La caixa número 5

 

Divendres el meu pare i jo vam anar a “chinear” junts. Després vam pujar als Montes.

Vam aprofitar un petit encàrrec familiar (adquirir una caixa de plàstic), per visitar el basar i dialogar sobre algunes dels milers de coses que hi ha en ell.

Vam passar per les nostres seccions preferides, com sempre que hi anem. A la d’articles per fer manualitats, vam xafardejar tots els prestatges i li vaig descriure el contingut de moltes de les bossetes transparents que hi ha penjades. Al passadís d’articles de papereria ens vam aturar davant les llibretes. Vaig decidir comprar-me una per apuntar totes les coses que se m’ocorren estant amb ell. Ja en tinc una, però la vaig omplint a un ritme vertiginós i aviat necessitaré una altra. Ell també s’hauria comprat una, però més gran. Li agraden especialment les de mida foli, amb espiral metàl·lica, tapes dures i paper quadriculat.

Vam arribar a la secció de caixes de fusta, una altra de les nostres preferides, i ens vam entretenir veient la diversitat que tenen. Algunes semblen baguls en miniatura, altres tenen la tapa encunyada amb diferents motius i solem assenyalar les que més ens agraden per veure si coincidim. Altres caixes tenen divisions interiors i tapa de vidre que permet veure el contingut. No ens importaria a cap dels dos adquirir-ne la secció sencera.

No teníem clar on eren les caixes de plàstic i ens vam haver de moure entre articles apilats que dificultaven el pas, cercant-les. A vegades, quan veig coses a distància que crec que li poden agradar, li acosto una i comentem si ens sembla bonica, elegant, útil, etc. Després ho torno a deixar al seu lloc. La major part de vegades decidim que no val la pena adquirir certes coses, encara que ens agradaria fer-ho.

Al costat de la secció de jardineria trobem finalment el que buscàvem. L’encàrrec era inequívoc: una caixa del número 5.

Ens vam posar tots dos a buscar-la. El vaig ajudar a identificar l’etiqueta on apareix el nombre de cada model i vam revisar totes les piles que hi havia, des del terra, fins a l’altura del cap. El número 5 no apareixia per enlloc i vaig donar la volta al passadís, sense èxit.

– Vaja !– vaig exclamar.- Quina mala sort tenim !, hi ha caixes del número 4, del 6, el 7, del 3, del 11, de l’1, però cap del 5!

–Espera, veuràs– em va dir. –Podem fer una cosa: agafem una del 4 i una del 6 i les partim per la meitat.

– Com? – li vaig dir. I el vaig escoltar amb atenció.

Em va repetir: Agafem una del 4 i una del 6 i les partim per la meitat.

Vaig esclatar en una riallada. I un instant després ho va fer ell.

Vaig entendre l’acudit, un enginyós acudit matemàtic i em va semblar digne d’admiració. Es podria expressar mitjançant una fórmula:

Ens vam mirar als ulls i no tinc cap dubte: No era l’Alzheimer. Acabava de fer gala del seu magnífic i agut sentit de l’humor. Es va posar molt content quan va percebre que jo ho havia entès.

Vam riure una bona estona i vam seguir buscant la caixa nº 5. Finalment vam trobar-ne i vam tenir un altre motiu de satisfacció: vam poder realitzar l’encàrrec familiar, cosa que havíem posat en dubte que poguéssim fer, uns minuts abans.

De camí a la sortida vam continuar examinant objectes. Li va cridar l’atenció una peça metàl·lica que serveix per barrejar pintura i un salabre que li va recordar que en algun moment de la seva vida ell havia anat a pescar. Mentre esperàvem a que ens cobressin va descobrir una raqueta de tennis que li va semblar massa petita i feble i ens vam assabentar que serveix per electrocutar mosques.  La jove oriental que atenia la caixa donava instruccions a la clienta sobre com havia d’utilitzar-la. Vam saludar cordialment en marxar i tan punt vam sortir em va comentar:

– m’he adonat de que aquesta noia (referint-se a la dependenta) parla el castellà molt bé!

En algun racó del seu cap potser hi hagi algun fragment letàrgic que contingui rastres de les seves vivències com a professor de castellà de les primeres persones d’origen xinès que es van establir al poble. No vam parlar d’això. Ho hauria fet si ell hagués fet referència explícita en algun moment per petita que hagués estat. Llavors li hagués ajudat a completar els seus records.

De vegades és una temptació explicar-li records bonics dels que ell ha estat el protagonista, però poden arribar a entristir-lo o a contrariar-lo pel fet de no recordar-se de res, així que he arribat a la conclusió que en molts moments és preferible no fer-ho. No obstant això, quan es presenten bones ocasions, miro d’aprofitar-les al màxim.

Quan vam sortir del basar, vam posar rumb als Montes. Serà el tema d’un proper article.

 

Creativitat i Alzheimer

Interrogatori

 

Avui vull llançar un repte a tots els matemàtics del món: per què no creen una fórmula capaç de predir el comportament o les reaccions dels malalts d’Alzheimer?

Imatge: Dreamstime.com

Ric sola, després d’escriure el que acabo d’escriure. Encara que pogués oferir una substanciosa recompensa a qui ho aconseguís, no crec que hi hagi cap persona capaç de crear una fórmula així. L’Alzheimer i les matemàtiques estan renyits.

Sempre m’han fascinat les matemàtiques. Tot i que fa molt de temps que em vaig quedar estancada amb elles. Em fascina la capacitat que tenen d’explicar i interpretar el món i els successos que en ell esdevenen. No sé explicar-ho d’una altra manera. Capto bellesa en això, encara que jo no domini el llenguatge i tingui per costum aplicar un altre tipus de fórmules molt diferents, artístiques i poètiques, per interpretar el meu entorn.

Una fórmula que pogués calcular per endavant les reaccions (R) dels malalts d’Alzheimer (subjectes, X, Y, Z, etc.), a partir dels estímuls rebuts (ER→ Er1, Er2, Er3, Er4, etc.) , ajudaria a estar preparat per reaccionar, valgui la redundància, als seus comportaments.

Reaccionar vol dir acceptar, entendre, acompanyar, tranquil·litzar, etc.

Se m’acut una manera senzilla d’expressar-ho:

(X)× (Er1 + Er2) = R (x)

El producte de la idiosincràsia de l’individu x, per la suma dels estímuls rebuts, equival al conjunt de reaccions o respostes d’aquest individu davant tals estímuls.

M’entra el riure de nou, afortunadament … No hi ha fórmula que valgui! Les reaccions (R) dels subjectes (x, i, z, etc.) no es poden predir i tampoc les reaccions (RR) dels subjectes (α, β, γ, etc.), que comparteixen vida i vivències amb els malalts.

Segueixo jugant:


Encara que no domini el llenguatge matemàtic, puc expressar moltes coses, subtilment, a través d’ell, poètica i artísticament …

Com que no hi ha fórmules conegudes, només es pot reaccionar (RR) improvisant.

Proposo incorporar a la improvisació ingredients com la creativitat, l’afecte, el respecte, el bon humor, la paciència, la comprensió, la tolerància, etc.

Si hi hagués una fórmula predictora, haguéssim pogut anticipar la reacció del meu pare després de la visita al gerontòleg, a principis d’aquesta setmana.

Aquell dia, quan vam parlar per telèfon, com fem diàriament, vaig percebre en ell una desorientació espectacular. Resultava molt difícil portar endavant la conversa. Va intentar explicar-me espontàniament on havia estat al matí o durant el dia, però se li barrejaven records inconnexos, persones, llocs i temps impossibles de reconciliar. I crec que també l’angoixa de no saber que era a casa.

En moments així, ell es s’adona perfectament de la dificultat que li suposa la comunicació. Les paraules no apareixen per molt que les busqui i en ocasions no es corresponen amb els conceptes que vol expressar.

En moments així, sent angoixa i no sap el que li passa.

Em vaig preguntar què dimonis li hauria passat, perquè d’un dia a un altre hagués experimentat tal davallada. I vaig trobar ràpid la resposta: La visita a l’hospital i l’interrogatori del metge l’havien afectat profundament. I tinc clar, en part, per què: perquè el cúmul de preguntes que no va poder respondre tot i haver tractat de fer-ho (el metge es va quedar pel que es veu impressionat amb les seves habilitats per respondre amb tàctiques evasives), l’havien sumit en un mar de confusions.

Foto: ABC. Feu clic per seguir l’enllaç

Vaig mirar de posar-me en el seu lloc per un instant: Com em sentiria jo si no sabés qui sóc, on visc, amb qui visc, que he fet en la meva vida, com he arribat fins aquí i què faig parlant amb un individu amb bata blanca que no conec de res i no deixa de fer-me preguntes molestes.

No em cal seguir.

Després d’uns minuts de conversa angoixant a través del telèfon vaig decidir interrompre:

–Mira, li vaig dir, deixarem el tema per avui perquè t’està costant molt explicar-me el que vols.
–Escolta, sí, no sé el que em passa, va contestar.

I vaig seguir:

–Doncs jo sí: El teu cap s’està posant una mica vellet i es ple de llacunes i has d’anar fent salts perquè de vegades no trobes el que vols i confons algunes coses, i més encara quan estàs cansat.

I va contestar:  ¿Només una mica vellet dius?

I vam riure tots dos.

La meva explicació el va tranquil·litzar momentàniament. Sempre ha estat capaç d’acceptar el que ens depara la vida i a més, amb bon humor. Va entendre perfectament el que li vaig dir, encara que probablement es va oblidar a la poca estona i el desassossec sembla que va anar in crescendo i la nit va ser agitada.

Ahir em vaig passar el dia pensant com transcorreria la conversa telefònica després de l’interrogatori del dia anterior. Afortunadament ja se li havia oblidat i vam poder mantenir una animada i estimulant xerrada, a la nostra manera.

També vaig estar pensant en altres coses durant el dia: Quins són els indicadors de qualitat de vida dels malalts d’Alzheimer?

Tan aviat com va irrompre la pregunta en el meu cap vaig començar a confeccionar una llista mental, de la qual ara només transcric l’inici:

La quantitat de vegades (freqüència) amb que reben:

♥ somriures sincers
♥ paraules amables i gestos d’afecte
♥ escolta atenta
♥  …

Una pregunta tan acotada segur que té resposta a internet, em vaig dir a mi mateixa. Ja gairebé de matinada, no vaig poder resistir l’impuls de escriure-la en el cercador de Google i de llegir en diagonal, literalment, centenars de pàgines sobre el tema. Vaig acabar obrint una carpeta nova que ara conté uns quants documents.

Quan pugui llegir-los en horitzontal, crec que acabaré escrivint un altre article. Mentre ho feia  de qualsevol manera, se’m van ocórrer algunes coses que vaig deixar anotades, per no oblidar.

 

Creativitat i Alzheimer

Poda o assassinat?

Vaig acabar l’últim article d’aquesta secció, titulat Loti i el racó d’ocells, amb el següent paràgraf:

Comentem que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Deliberadament vaig assenyalar en color l’última frase i vaig utilitzar el passat. Vaig voler anticipar aquest nou article.

Darrerament, en el transcurs de les converses telefòniques que mantinc diàriament amb el meu pare, m’havia explicat en diverses ocasions que havia descobert un ocell penjant cap per avall d’una branca del til·ler que hi ha al jardí.

Sempre que m’informa sobre algun descobriment d’aquest tipus, intento que se centri en descriure amb precisió el que veu i el lloc exacte des d’on ho percep. Algunes imatges del seu entorn les puc recrear i imaginar aproximadament el que està veient, però hi ha coses que em resulta complex imaginar a distància i miro de assegurar-me que sabré trobar el lloc que atreu la seva atenció, quan tinc ocasió de veure’l en directe.

L’ocell, que presumiblement penjava de la primera branca del til·ler que surt cap al nord, estava en una posició incòmoda i li semblava a més que un altre ocell més petit estava posat damunt i  l’estava molestant. En alguns moments li feia la impressió que l’ocell penjat tenia quatre potes i en altres no n’estava molt segur.

Intento donar credibilitat a tot el que m’explica perquè sé que les seves visions fantàstiques de vegades acaben per tenir alguna explicació. No sé si puc anomenar-les explicacions lògiques, però sí que sé que el que percep, és en ocasions explicable, tot i l’Alzheimer.

Miro per tant d’escoltar amb atenció el que descriu i procuro que incorpori el màxim de detalls possible, fent-li preguntes que inclouen conceptes diferents (la forma, el color, la distància a la qual està, etc.) D’aquesta manera intento també mantenir viu el vocabulari que utilitza. Percebo les dificultats que li suposa trobar les paraules que necessita, i cada vegada més, fa servir conceptes generals (el que vola) per referir-se a coses en particular (ocell).

Tinc la impressió que el diàleg que mantenim contribueix a que algunes paraules i conceptes no s’esvaeixin amb tanta rapidesa. Així i tot, ho van fent inexorablement.

Algunes de les imatges que ell percep, li produeixen desassossec. En aquest cas, l’observació reiterada de l’ocellet cap per avall, el va conduir a pensar que l’animal estava patint i calia sortir al jardí per desenganxar-lo. El següent pas va ser planejar com fer-ho. Vaig tenir notícies d’un intent de sortida nocturna al jardí amb escala per alliberar el pobre ocell. Afortunadament l’intent va poder ser aturat.

Alguns dels seus plans causen certs trastorns en l’entorn familiar, per dir-ho d’una manera suau. El aparentment inofensiu ocellet penjant d’una branca, amenaçava amb provocar conseqüències majors. Per poder actuar d’alguna manera, el primer que em vaig plantejar va ser intentar percebre’l.

Quan vaig poder, vaig realitzar una maniobra de localització en directe: em vaig situar sota el til·ler i vaig anar assenyalant totes les fulles que presumiblement podien ser l’ocell de cap per avall, mentre ell em orientava, des de l’interior de la casa, assegut a la butaca, des de la qual percebia l’escena.

Va ser fàcil trobar les fulles en qüestió. Després de localitzar-les vaig fer fotos des del lloc on ell les veia.

L’experiència em diu que de vegades el que no sóc capaç de percebre en directe en un moment donat, puc fer-ho a posteriori a partir de fotografies.

Just quan disparava la càmera una merla es va posar en una branca. La segona cap al nord.

Vam estar els dos una bona estona observant la branca del til·ler, ell veient l’ocell de cap per avall i jo mirant de trobar-lo, sense aconseguir-ho.

Si ho hagués aconseguit no tinc clar què hauria fet.

Només puc explicar per tant el que vaig fer a continuació: practicar un acte de poda o assassinat, segons es miri.

Vaig decidir tallar les branques d’on penjaven les fulles-ocell. Em va costar fer-ho perquè em sabia greu eliminar-les d’aquesta manera, però em preocupava que seguissin penjades i desemboquessin en nous plans que comportessin riscos innecessaris.

Vam sortir tots dos al jardí i li vaig explicar el que anava a fer, sense esperar que ell manifestés si li semblava bé:

– Vaig a tallar aquestes fulles perquè em semblen un autèntic perill per a qualsevol ocell que es quedi posat damunt.

– Mira, li vaig dir- i li vaig ensenyar les fulles. – Les he tret totes i no he trobat cap ocellet. Potser el que has estat veient s’ha pogut desenganxar tot sol, però d’aquesta manera cap altre correrà el risc de patir un contratemps similar.

La meva explicació va ser un intent de suavitzar un acte que em va resultar una mica violent. Vaig procurar posar l’èmfasi en allò que a ell li preocupava: que un ocellet estigués patint. La poda tenia per objecte evitar que altres es trobessin en una situació similar. No tinc clar que li convencés del tot la meva explicació.

No obstant això, la meva acció no va tenir més conseqüències. Li vaig mostrar les fulles que havia arrencat perquè ell temia que l’ocell estigués entre elles i va poder comprovar que no l’estava enganyant.

No ha tornat a fer referència a cap ocell cap per avall.

Què hauria passat si hagués arrencat les fulles del til·ler sense estar ell davant? Era una opció, sens dubte: eliminar el problema sense que se n’adonés. Però per detectar a l’ocell- fulles vaig haver de comptar amb la seva col·laboració, així que mirar de seguir comptant amb ell em va semblar el millor, encara que fos un simulacre.

Potser no fos la millor decisió i podia haver tallat les branques molta estona després, en algun moment en què ell no hagués estat davant.

Hi ha coses de les que s’oblida en dècimes de segon i hi ha altres que romanen en el seu cap alguns dies, de vegades, molts. És difícil predir-les.

Em va afectar la poda o assassinat, segons es miri. Em vaig carregar literalment l’ocell que ell percebia (en realitat era més d’un) després que m’indiqués on era i vaig sentir que en certa mesura l’estava traint perquè es va avenir a explicar-me on era, sense saber que el que jo anava a fer a la poca estona era fer-lo desaparèixer.

Aquest cop no m’he esforçat a veure l’ocell que penja cap per avall. No m’he dedicat a examinar les fotografies que vaig fer des d’angles i perspectives diferents, les tres que he incorporat a aquest article. Vaig arrencar les fulles i ja no existeix.

Les accions que de vegades duc a terme per intentar evitar alguns problemes no sempre em satisfan.

Hauria preferit sens dubte haver pogut mantenir un tema de conversa agradable al voltant d’un nou ocell-fulla.

No sempre és possible fer el que un desitja. Em consola pensar que sempre cap desitjar fer, tot allò que sí que és possible. I sento que hi ha moltes coses possibles per fer, encara.  

 

Creativitat i Alzheimer

Loti i el racó d’ocells

 

Quan vaig tenir clar que havia de canviar d’estratègia i centrar l’atenció en un llibre de Pierre Loti que el meu pare mira de llegir i que va pertànyer al seu pare,  el primer que vaig fer va ser arreglar-li el llom, que s’havia desenganxat i amenaçava amb extraviar-se.

Va ser una maniobra amable centrada en el llibre i en el meu pare. Tots dos són molt valuosos i em proposo cuidar-los. El llibre ho és per a ell. I ell ho és per a mi. Després d’encolar i tenir-lo subjecte unes hores amb gomes elàstiques, sembla que ha quedat en millors condicions. Em refereixo al llibre, és clar.

Que decidís canviar d’estratègia, no vol dir que abandonés altres plans dirigits a atreure l’atenció del meu pare sobre certes coses agradables. El llibre que li vaig deixar conviu sense problemes amb el de Pierre Loti i sé que ha dedicat algunes estones a fullejar-lo, llegir-lo, estudiar-lo o familiaritzar-se amb ell.

El propòsit de deixar-li el llibre era d’una banda intentar desviar la seva atenció del de Loti, cosa que ja no vull mirar de fer, i per una altra estimular el seu interès pels ocells. L’objectiu inclou, a més del préstec del llibre, plans per col·locar alguns elements que els atregui a la magnòlia (sector nord del jardí), perquè ell també es fixi en ells i desviï l’atenció de la imatge inquietant que percep quan està a l’exterior: una dona a punt de caure d’una finestra (sector sud).

El propòsit és per tant crear un racó d’ocells. Les maniobres per aconseguir-ho ja han començat. Ja fa dies vaig reunir un parell d’eines senzilles, alguns materials per muntar una tira de cacauets enfilats com les que jo poso a casa, i un suport per penjar mitja poma. Hauria estat més fàcil i ràpid muntar la tira a casa i després portar-la-, però em va semblar molt més interessant que participés en la seva construcció.

Ens vam instal·lar al jardí i vam treballar conjuntament: jo perforava els cacauets amb un punxó i ell els enfilava en un filferro. La tasca li resultava àrdua i en algun moment li vaig oferir ajuda, però no la va voler.

– Tranquil·la noia, que jo sóc perseverant …, em va dir.

En moments com aquest m’adono que en moltes ocasions els malalts d’Alzheimer expressen a la perfecció el que necessiten:

Que els que els envolten tinguin paciència i acoblin el seu ritme al d’ells, que sol ser més lent i pausat.

Que vagin lents, extraordinàriament lents fins i tot, no vol dir que no puguin fer determinades coses, només necessiten invertir més temps, molt més temps de vegades, que altres persones.

Això desespera els que van a un altre ritme, entre els quals m’incloc. Com ell no pot canviar el seu ritme i jo sí que puc, quan em vaig adonar, vaig inspirar i exhalar tranquil·la i relaxada, entre cacauet i cacauet. Aviat van estar enfilats i a punt per ser penjats.

Dies enrere, realitzant algunes maniobres de distracció a les què em referiré en un altre moment, vaig trobar uns recipients de vidre de color groc molt apropiats per convertir en abeuradors. Els hi vaig ensenyar i li va agradar la idea d’omplir un d’aigua i penjar-lo. Ens vam adonar en fer-ho que la llum, en incidir en el cristall, produeix un bonic efecte.

El racó admet tot tipus d’elements, així que vam decidir “chinear” a la recerca d’objectes atractius que poguéssim incorporar a les branques de la magnòlia.

L’excursió al basar va suposar, com sempre, tenir ocasió de veure mil i una andròmines i de dialogar sobre assumptes diferents.

Vam trobar una caseta per a ocells de les de penjar, al sector dedicat a la fauna i al costat d’ella un hotel per a insectes amb el mateix aspecte de caseta, construït també amb materials naturals. Li vaig explicar en què consistia i per a què s’utilitza i li vaig comentar que porto temps observant un interès creixent per atreure insectes, en comptes de considerar-los animals nocius i molestos.

Després de fer broma una estona i contrastar opinions vam convenir que era preferible no adquirir un hotel d’aquestes característiques. Atraure ocells és una cosa, però tenir una colònia d’insectes vivint en un hotel construït expressament, no acaba d’encaixar amb algunes aspiracions familiars.

La caseta que vam escollir fa dies que està penjada de la magnòlia al costat d’una incipient flor. Hem incorporat altres elements que encara no he tingut ocasió de fotografiar. De moment no tinc clar si els ocells es senten atrets pel racó, però sí que sé que el meu pare està fascinat amb el llibre que li vaig deixar. Ahir, durant la nostra conversa telefònica diària, em va parlar d’ell espontàniament i de com l’està gaudint. Té intenció de comprar-se’l perquè algú que no recorda exactament qui és, li ha deixat i creu que li haurà de retornar aviat.

Comentem  que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Creativitat i Alzheimer

KAIZEN

 

KAIZEN és el títol d’un llibre de Masaaki Imai que mira de revelar les claus de l’avantatge competitiu japonès. Està adreçat a alts executius occidentals.

El missatge de l’estratègia KAIZEN és que no ha de passar un dia sense que s’hagi fet alguna mena de millora en algun lloc de la companyia o de l’empresa. En el context del llibre significa millorament en marxa que involucra tots (alta administració, gerents i treballadors).

El punto de partida para el mejoramiento es reconocer la necesidad. Esto viene del reconocimiento de un problema. Si no se reconoce ningún problema tampoco se reconoce la necesidad de mejoramiento. La complacencia es el archienemigo de KAIZEN. En consecuencia, Kaizen enfatiza el reconocimiento del problema y proporciona pistas para la identificación de los problemas. (Fragment subratllat a la Pàg. 45)

El llibre és un préstec espontani i indefinit que em va fer el meu pare dies enrere. Tinc la impressió que ja no es recorda que està a les meves mans ni de que m’el va oferir repetides vegades per telèfon fins que vaig tenir ocasió d’anar a recollir-lo i d’agrair-li en persona que hagués pensat que em podia interessar i no li importés deixar-m’ho una temporada.

Procuro compartir amb ell tot el que puc i això inclou molt sovint parlar dels projectes en què estic treballant. Crec que és una de les coses que més li agrada, que li faci partícip de les meves idees i assumptes professionals. Encara que l’Alzheimer li dificulta enormement retenir dades, les coses que l’emocionen poden romandre en el seu cap uns dies, més o menys estables, fins que comencen les confusions. També són capaços d’activar records endormiscats que emergeixen amb coherència en el moment present i s’esvaeixen amb rapidesa.

KAIZEN és la manifestació de l’activació que va produir en el meu pare el fet que jo li expliqués que estava preparant un taller per a directius, interessats en humanitzar les seves empreses a través de l’art.

Temps enrere ja havíem compartit el llibre, però no vaig voler fer referència a una fet que ja no recorda. No cal posar en relleu o en evidència la seva pèrdua de memòria.

Compartíem molts llibres quan ell era cap de personal en una empresa farmacèutica i jo ja em dedicava a la docència. Sempre ens ha unit l’interès per la creativitat, la resolució de problemes, la innovació, etc. I també per les persones. Això va propiciar un intercanvi de bibliografia que ens va enriquir a tots dos. Ell em prestava llibres que relacionaven els nostres temes preferits amb l’empresa i jo feia el mateix amb el camp de la pedagogia. Tots dos extrèiem idees que després comentàvem mirant de trobar aplicacions.

Quan fa un mes aproximadament li vaig parlar de l’encàrrec en el qual estava treballant, el tema li va interessar profundament. Fa temps que ja no fa referència als seus anys de vida professional activa. És com si s’haguessin esfumat. Però de sobte va aparèixer KAIZEN, que pertany a aquesta època.

És un misteri saber o entendre com l’ha localitzat i escollit entre molts altres llibres que té en els prestatges que fa ja set anys, quan començaven alguns problemes, li vaig ajudar a organitzar per temes i en els quals vaig col·locar algunes etiquetes perquè li resultés fàcil trobar el que busqués. Fa temps que ja no els reconeix com a seus.

Sigui com sigui, va topar amb KAIZEN i em va oferir el llibre per si em podia ajudar a preparar el taller. Encara que ho va intentar no va poder donar-me detalls sobre el seu contingut i no obstant això la connexió amb el tema que a mi m’ha tingut ocupada és evident i coherent.

L’Alzheimer dóna sobtades i petites sorpreses de forma irregular. Tot d’una el malalt sembla recobrar la lucidesa. Es tracta d’una il·lusió, que tot i això il·lusiona perquè fa la sensació que en aquests instants pots recuperar part de tot allò que es va perdent arran de la malaltia. Com si hagués una estona de comunicació completa, sense llacunes ni espais en blanc, ni records fragmentats arribats d’altres èpoques. No les he cronometrades però aquestes estones són curtes, fugaces i saben a poc.

Estic convençuda que el motiu pel qual es produeixen està relacionat amb l’emoció.

L’emoció equival en aquest cas al desig d’ajudar i de ser útil, de contribuir amb el que sap, i de col·laborar amb mi, perquè té una vaga idea sobre que ell havia treballat en alguna cosa que l’acosta al que jo faig. I no s’equivoca, encara que no pugui explicar-ho.

Mentre he estat preparant el taller li he fet partícip de les meves idees i les coses que volia posar a prova. També hem anat junts a comprar alguns materials que em feien falta. Explicar-li què és el que faig, planejo i penso resulta per a mi un exercici amb un elevat nivell de complexitat, que m’ajuda extraordinàriament a concentrar-me en l’essencial i també a buscar maneres diferents d’exposar les coses per facilitar la seva comprensió.

Així que el llibre que em va oferir va arribar a les meves mans, es va oblidar d’ell i no ha tornat a aparèixer en la conversa. Recordo que en algun moment em va dir que potser era un rotllo. I tinc la impressió que ho va dir motivat per la dificultat que comportava per a ell mirar de fer-me un resum del contingut.

No és fàcil tampoc treure-li importància a les coses que no pot fer, i desviar l’atenció, quan aquestes es posen de manifest en el transcurs d’una conversa a distància o en directe.

Reconec que no havia obert el llibre fins que he decidit escriure aquest article. I sento molt no haver-ho fet. Coneixent-me, sé que acabaré llegint-lo una altra vegada de cap a cap, així que trobi el moment. Recordo vagament que quan me’l va deixar, fa anys, em va semblar interessant, però no hagués pogut explicar res d’ell si ara no l’hagués fullejat de nou.

El llibre està publicat al 1989 i després d’obrir-lo a l’atzar en diversos llocs diferents i haver llegit alguns dels paràgrafs, frases, conceptes, etc. que acuradament el meu pare va subratllar, o destacar amb anotacions al marge, etc., fa anys, penso que algunes de les idees que el llibre exposa encara tenen vigència. Poso un exemple que a més reafirma una de les idees que intento posar en joc a través de la docència que imparteixo, independentment de a qui estigui dirigida i de quin sigui el seu contingut: la importància rau en el procés, i no en el resultat.

Ho assenyala KAIZEN i es posa de manifest en l’art contemporani, que és per a mi una font constant d’inspiració.

Ara que escric això em consolo a mi mateixa fent una mena de transferència al món de l’Alzheimer: si el resultat no és el que més importa, i sí ho és en canvi el procés, val la pena que segueixi intentant estimular les capacitats i habilitats del meu pare tant de temps com pugui i de tantes maneres com se m’acudeixin. Intentar-ho es tradueix en la posada en joc de processos diferents amb grans dosis de creativitat i sentit de l’humor, que ens ajuden a tots dos a mantenir la comunicació.

Cap intent està lliure de riscos. De vegades, els estímuls emotius fan que algunes confusions adquireixin una magnitud insospitada a hores intempestives. I el resultat: un intent d’evasió de matinada, amb l’objectiu de presentar-me als directius de la seva empresa i facilitar-me així la meva feina.

Hores abans que impartís el taller es va oferir a acompanyar-me per donar-me un cop de mà i em va saber greu haver de dir-li que resultava impossible. Em va semblar entranyable el seu oferiment i l’hi vaig agrair moltíssim. I li vaig prometre mirar de trobar una ocasió perquè ell em pugui veure treballar, en directe.