KAIZEN és el títol d’un llibre de Masaaki Imai que mira de revelar les claus de l’avantatge competitiu japonès. Està adreçat a alts executius occidentals.

El missatge de l’estratègia KAIZEN és que no ha de passar un dia sense que s’hagi fet alguna mena de millora en algun lloc de la companyia o de l’empresa. En el context del llibre significa millorament en marxa que involucra tots (alta administració, gerents i treballadors).

El punto de partida para el mejoramiento es reconocer la necesidad. Esto viene del reconocimiento de un problema. Si no se reconoce ningún problema tampoco se reconoce la necesidad de mejoramiento. La complacencia es el archienemigo de KAIZEN. En consecuencia, Kaizen enfatiza el reconocimiento del problema y proporciona pistas para la identificación de los problemas. (Fragment subratllat a la Pàg. 45)

El llibre és un préstec espontani i indefinit que em va fer el meu pare dies enrere. Tinc la impressió que ja no es recorda que està a les meves mans ni de que m’el va oferir repetides vegades per telèfon fins que vaig tenir ocasió d’anar a recollir-lo i d’agrair-li en persona que hagués pensat que em podia interessar i no li importés deixar-m’ho una temporada.

Procuro compartir amb ell tot el que puc i això inclou molt sovint parlar dels projectes en què estic treballant. Crec que és una de les coses que més li agrada, que li faci partícip de les meves idees i assumptes professionals. Encara que l’Alzheimer li dificulta enormement retenir dades, les coses que l’emocionen poden romandre en el seu cap uns dies, més o menys estables, fins que comencen les confusions. També són capaços d’activar records endormiscats que emergeixen amb coherència en el moment present i s’esvaeixen amb rapidesa.

KAIZEN és la manifestació de l’activació que va produir en el meu pare el fet que jo li expliqués que estava preparant un taller per a directius, interessats en humanitzar les seves empreses a través de l’art.

Temps enrere ja havíem compartit el llibre, però no vaig voler fer referència a una fet que ja no recorda. No cal posar en relleu o en evidència la seva pèrdua de memòria.

Compartíem molts llibres quan ell era cap de personal en una empresa farmacèutica i jo ja em dedicava a la docència. Sempre ens ha unit l’interès per la creativitat, la resolució de problemes, la innovació, etc. I també per les persones. Això va propiciar un intercanvi de bibliografia que ens va enriquir a tots dos. Ell em prestava llibres que relacionaven els nostres temes preferits amb l’empresa i jo feia el mateix amb el camp de la pedagogia. Tots dos extrèiem idees que després comentàvem mirant de trobar aplicacions.

Quan fa un mes aproximadament li vaig parlar de l’encàrrec en el qual estava treballant, el tema li va interessar profundament. Fa temps que ja no fa referència als seus anys de vida professional activa. És com si s’haguessin esfumat. Però de sobte va aparèixer KAIZEN, que pertany a aquesta època.

És un misteri saber o entendre com l’ha localitzat i escollit entre molts altres llibres que té en els prestatges que fa ja set anys, quan començaven alguns problemes, li vaig ajudar a organitzar per temes i en els quals vaig col·locar algunes etiquetes perquè li resultés fàcil trobar el que busqués. Fa temps que ja no els reconeix com a seus.

Sigui com sigui, va topar amb KAIZEN i em va oferir el llibre per si em podia ajudar a preparar el taller. Encara que ho va intentar no va poder donar-me detalls sobre el seu contingut i no obstant això la connexió amb el tema que a mi m’ha tingut ocupada és evident i coherent.

L’Alzheimer dóna sobtades i petites sorpreses de forma irregular. Tot d’una el malalt sembla recobrar la lucidesa. Es tracta d’una il·lusió, que tot i això il·lusiona perquè fa la sensació que en aquests instants pots recuperar part de tot allò que es va perdent arran de la malaltia. Com si hagués una estona de comunicació completa, sense llacunes ni espais en blanc, ni records fragmentats arribats d’altres èpoques. No les he cronometrades però aquestes estones són curtes, fugaces i saben a poc.

Estic convençuda que el motiu pel qual es produeixen està relacionat amb l’emoció.

L’emoció equival en aquest cas al desig d’ajudar i de ser útil, de contribuir amb el que sap, i de col·laborar amb mi, perquè té una vaga idea sobre que ell havia treballat en alguna cosa que l’acosta al que jo faig. I no s’equivoca, encara que no pugui explicar-ho.

Mentre he estat preparant el taller li he fet partícip de les meves idees i les coses que volia posar a prova. També hem anat junts a comprar alguns materials que em feien falta. Explicar-li què és el que faig, planejo i penso resulta per a mi un exercici amb un elevat nivell de complexitat, que m’ajuda extraordinàriament a concentrar-me en l’essencial i també a buscar maneres diferents d’exposar les coses per facilitar la seva comprensió.

Així que el llibre que em va oferir va arribar a les meves mans, es va oblidar d’ell i no ha tornat a aparèixer en la conversa. Recordo que en algun moment em va dir que potser era un rotllo. I tinc la impressió que ho va dir motivat per la dificultat que comportava per a ell mirar de fer-me un resum del contingut.

No és fàcil tampoc treure-li importància a les coses que no pot fer, i desviar l’atenció, quan aquestes es posen de manifest en el transcurs d’una conversa a distància o en directe.

Reconec que no havia obert el llibre fins que he decidit escriure aquest article. I sento molt no haver-ho fet. Coneixent-me, sé que acabaré llegint-lo una altra vegada de cap a cap, així que trobi el moment. Recordo vagament que quan me’l va deixar, fa anys, em va semblar interessant, però no hagués pogut explicar res d’ell si ara no l’hagués fullejat de nou.

El llibre està publicat al 1989 i després d’obrir-lo a l’atzar en diversos llocs diferents i haver llegit alguns dels paràgrafs, frases, conceptes, etc. que acuradament el meu pare va subratllar, o destacar amb anotacions al marge, etc., fa anys, penso que algunes de les idees que el llibre exposa encara tenen vigència. Poso un exemple que a més reafirma una de les idees que intento posar en joc a través de la docència que imparteixo, independentment de a qui estigui dirigida i de quin sigui el seu contingut: la importància rau en el procés, i no en el resultat.

Ho assenyala KAIZEN i es posa de manifest en l’art contemporani, que és per a mi una font constant d’inspiració.

Ara que escric això em consolo a mi mateixa fent una mena de transferència al món de l’Alzheimer: si el resultat no és el que més importa, i sí ho és en canvi el procés, val la pena que segueixi intentant estimular les capacitats i habilitats del meu pare tant de temps com pugui i de tantes maneres com se m’acudeixin. Intentar-ho es tradueix en la posada en joc de processos diferents amb grans dosis de creativitat i sentit de l’humor, que ens ajuden a tots dos a mantenir la comunicació.

Cap intent està lliure de riscos. De vegades, els estímuls emotius fan que algunes confusions adquireixin una magnitud insospitada a hores intempestives. I el resultat: un intent d’evasió de matinada, amb l’objectiu de presentar-me als directius de la seva empresa i facilitar-me així la meva feina.

Hores abans que impartís el taller es va oferir a acompanyar-me per donar-me un cop de mà i em va saber greu haver de dir-li que resultava impossible. Em va semblar entranyable el seu oferiment i l’hi vaig agrair moltíssim. I li vaig prometre mirar de trobar una ocasió perquè ell em pugui veure treballar, en directe.

 

 

Ja fa temps que tinc la impressió que percebo el món en clau Alzheimer. El que vull dir és que connecto amb facilitat qualsevol cosa que em passi, vegi o escolti, amb l’Alzheimer.

Crec que aconseguiré explicar-ho amb certa claredat si poso alguns exemples. Em resulta fàcil fer-ho si parlo d’art contemporani. Treballo des de fa anys al seu voltant. Sempre ho he considerat un generador inesgotable d’aprenentatges. Exerceix en mi una atracció especial. Quan “m’exposo” a obres d’art contemporànies és en certa manera com si m’exposés al radi d’acció d’unes peces amb detonador incorporat, que en qualsevol moment poden causar una explosió al meu cap. Una explosió neuronal constructiva que consisteix  (així ho percebo jo), en una proliferació incontrolada de connexions entre neurones.

L’estiu passat, vaig estar treballant al voltant de la “Col·lecció 31“, una de les exposicions que mostra actualment el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Vaig conceptualitzar les visites i els materials didàctics de suport per a públic escolar (de 2 a 12 anys) i això em va donar l’oportunitat de conèixer en profunditat l’exposició.

Algunes de les obres que en formen part van fer que el meu cap connectés amb l’Alzheimer. Dues d’elles em serviran ara d’exemple per mirar d’explicar el sentit de la frase que encapçala aquest article.

“100 Jahre“, de  Feldmann està formada per 101 retrats de persones que tenen des de vuit setmanes a 100 anys. Totes pertanyen al cercle social de l’artista. Estan disposades en línia, ordenades cronològicament i cadascuna d’elles porta escrit a sota, el nom de la persona retratada i la seva edat.

“Canción para Lupita” d’Alÿs és una instal·lació senzilla, amb un tempo cíclic. Sobre la paret es projecta una animació de format reduït: una dona repeteix fins a l’infinit una senzilla acció que no té ni principi ni fi: sosté un got a cada mà i transvasa aigua d’un a un altre. Sona música. La lletra de la cançó es repeteix sense parar: Mañana , mañana, mañana, mañana …

Tots dos artistes realitzen una feina que em sembla especialment atractiva i interessant. L’obra de Hans-Peter Feldmann ja la coneixia i l’havia vist exposada en altres ocasions al MACBA (encara que mai la sèrie completa de fotografies) i en una ocasió també al Museu Reina Sofia de Madrid (la sèrie sencera). De Francis Alÿs coneixia altres obres, però aquesta no.

Que jo sàpiga, ni “100 Jahre” ni “Canción para Lupita”, ni cap altra obra d’aquests dos artistes té a veure específicament amb el tema que a mi m’ocupa ara mateix: l’Alzheimer. No obstant això, totes dues tenen relació amb el concepte de temps. I el temps possiblement sigui el que em connecta amb l’Alzheimer.

♣

Mañana , mañana, mañana, mañana, repeteix sense parar la lletra de la cançó que s’escolta en la instal·lació d’Alÿs. La melodia sona al meu cap, encara que no sigui capaç de reproduir-la. La vaig escoltar durant molta estona durant l’estiu, quan treballava a les sales del museu apropant-me a les obres des de perspectives i posicions diferents.

Defineixo “mañana” (demà) en clau Alzheimer:

Terme que s’usa amb freqüència com a recurs per no contradir als malalts d’Alzheimer i donar-los llargues a desitjos que expressen i que des de la perspectiva del cuidador (que sol ser força diferent a la del propi malalt) difícilment es poden dur a terme. Suposa també un intent de fer desistir als malalts de dur a terme una idea, un pla, un propòsit, etc. amb l’esperança que se n’oblidin. S’usa amb la intenció d’ajornar o posposar, moltes vegades de manera indefinida. També es poden emprar moltes altres expressions, amb el mateix sentit o intenció:

Més endavant, quan hi hagi ocasió, quan puguem planejar-ho, quan millori el temps, quan les temperatures siguin més agradables, millor en un altre moment, potser un altre dia, quan hi hagi temps, quan estiguis més descansat. Demà, demà, demà, demà …

El que més compte però és el to amb què són pronunciades aquestes expressions.

També és substancial la diferència que resulta d’anteposar “sí”, o “no”, a la paraula “demà” o a qualsevol de les expressions equivalents, quan es dóna resposta en temps present als desitjos expressats pels malalts d’Alzheimer .

Em prenc la llicència de prescriure l’ús reiterat del “sí” i recomano administrar-lo juntament amb un somriure sincer. Reconec també que es fa difícil seguir aquestes indicacions en tot moment.

♣

L’obra de Feldmann em suscita preguntes. Un reguitzell de preguntes que em dóna idees. Idees per posar en pràctica, idees per compartir, idees per somriure …

Veig les fotos de Feldmann i penso en el meu pare, que percep com dia a dia s’incrementa la quantitat d’espais en blanc que té al seu cap. Així descriu ell la sensació que experimenta quan busca i no troba, una cara, una imatge, un record, una paraula, un detall. Té l’edat d’en Herbert.

De què em serviria ara disposar d’una col·lecció de fotos del meu pare preses any rere any com les que exposa Feldmann? Seves en aquest cas, no de les seves amistats.

Veia una línia recta a la paret i ara se m’apareix una quadrícula si al costat de cada fotografia situo la dels amics, familiars i coneguts que formen el cercle social del retratat.

Penso en els anys que indiquen les fotos: 6, 7, 8, 11, 42, 58, 83 … Quantes d’aquestes fotos hauria de “eliminar” si les trasllado a la memòria del meu pare? Quan miro d’imaginar-ho la paret s’omple d’espais en blanc, com els que ell percep al seu cap.

Em centro en les persones. Quants rostres de la sèrie hauria de desdibuixar o eliminar si es tractés del seu registre personal d’amics, familiars i coneguts? Quantes són les persones de la seva vida que ja no figuren en aquest registre? On han anat a parar, Quin ha estat el seu destí?

Ara que escric això, apareix un altre artista en el meu cap: Christian Boltanski i la seva obra “Réserve de Suisses morts” (Reserva dels suïssos morts). No segueixo la línia de pensament que em suggereix, però us convido a seguir l’enllaç que he inserit i a descobrir noves connexions.

M’aturo davant la foto d’Christoper, 8 anys. M’imagino al meu pare pujat als eucaliptus de la casa de les muntanyes quan tenia aquesta edat. Saltant d’un a un altre per les branques superiors, amb la seva sabateta ortopèdica. D’això no s’ha oblidat. Encara.

M’aturo davant la fotografia de les bessones, Ginger i Yvonne de 11 anys. La substitueixo per una altra en la qual apareixen les germanes bessones del meu pare, aproximadament amb aquesta edat. En aquesta foto encara existeixen, però el fil de la seva existència s’esvaeix només traspassar el llindar de la infància.

Em pregunto com disposar les fotos, d’una altra manera. En el cap del meu pare els records es desorganitzen i reorganitzen. Es disgreguen i vaguen lliures. També es queden enganxats en llocs insospitats i llavors fets separats per més de 40 anys conflueixen en un present real i fictici alhora. Quin ordre imprimiria ell a les imatges? Tinc la impressió que un exercici així el sumiria en el caos. Potser podríem establir grups. Això crec que podria funcionar. Els grups responen a criteris i hi ha alguns senzills que ell pot establir i també imaginar. Reconeix i distingeix a la perfecció, per exemple, les expressions amables, de les que no ho són.

La mare del meu pare, la meva àvia paterna, es deia Maria Victòria. Va morir als 94 anys. Ell ja no la recorda velleta, com la dona que apareix a la fotografia de Feldmann amb 6 anys més, la que conclou la sèrie, però sí recorda la seva mare quan era una bella jove. D’alguna manera ha immortalitzat la seva bellesa i sent emoció quan veu la fotografia.

Hi ha altres preguntes i idees que he tingut pensant en l’obra de Feldmann, però no seguiré explicant-les. Romandran de moment en l’esfera dels meus pensaments privats, juntament amb altres que tenen relació amb altres artistes que no vull en aquest moment desvetllar, però que sí tinc intenció de fer properament.

L’objectiu era explicar què vol dir percebre el món en clau Alzheimer i crec que els exemples que he posat són suficients com a mostra de les connexions inesperades que el meu cap estableix amb l’Alzheimer, davant de qualsevol estímul.

No sempre és l’art el detonant, però sí molt sovint. Tampoc les connexions generen sempre el mateix:  pot ser que sorgeixi una definició, o una bateria de preguntes que condueixi a imaginar un petit pla, o  a veure i percebre coses que altres persones no, tot i que es miri el mateix. Mai se sap … Prorrompre en riallades davant d’algunes coses aparentment poc gracioses també pot ser una conseqüència de percebre el món de la manera que he mirat d’explicar.

Percebre el món en clau Alzheimer suposa estar obert a establir associacions inesperades i a connectar mons dispars i distants, jugant a reduir distàncies. Requereix també estar disposat a gaudir, de les petites coses.